Consulta els tutorials
Informació general
DescripciópP@)
Com serà la meva vellesa? Com la visc? Tinc la vellesa que m’esperava? Sovint es diu que s’envelleix com s’ha viscut, perquè la vellesa no apareix de cop sinó que es tracta d’un procés, el procés d’envelliment, en el qual som agents actius. Hi ha una sèrie de canvis que són fàcilment observables, com ara els físics, i alguns aspectes socials, com l’arribada a la jubilació en el cas de les societats industrials, però hi ha certs aspectes que són més difícils de definir com a trets típics de la vellesa, ja que varien d’una persona o d’un grup a un altre.
És el grup que comprèn la franja d’anys més àmplia de totes les etapes del cicle vital. Tot i que l’edat en anys és el marcador més utilitzat per la societat per determinar la persones grans, el concepte de l’edat funcional integra les diferents dimensions de la persona. L’edat funcional inclou la capacitat per adaptar-se a l’ambient i per desenvolupar les activitats de vida quotidiana; així dues persones amb una edat cronològica idèntica poden tenir una edat funcional diferent, si una és més independent i autònoma que l’altra.
Fins fa poques dècades, en la societat occidental, envellir era un privilegi reservat a molt poques persones, en canvi ara s’ha convertit en una realitat quotidiana. Arribar als vuitanta anys és una cosa habitual. A l’Estat espanyol l’esperança de vida de la dona és de 83,4 anys i la de l’home de 76,9, i s’estima que el 2050 el 30 % de la població total tindrà més de 65 anys. Alguns autors creuen que aquest fet, lluny de ser negatiu, és una oportunitat. La gran majoria de persones més grans de 65 anys tenen un bon estat de salut i això fa que constitueixin un grup actiu en la societat.
La vellesa és l’ultima etapa del cicle vital, és un fenomen natural marcat per una sèrie de factors biològics, i també és un fenomen cultural, amb els elements propis de la cultura, és a dir, el conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat, a les quals pertany el vell. Contràriament al que s’ha pensat fins fa pocs anys, en què era vista com una època de decadència, com un esdeveniment negatiu, viscut majoritàriament amb tristesa i desànim, es tracta d’un període dinàmic i llarg. Les persones que el viuen tenen l’oportunitat de treure’n un enriquiment perquè continuen sent capaces d’aprendre i implicar-se en les activitats de la societat de què formen part.
Amb l’edat augmenta el risc de tenir malalties i incapacitats, i això fa que part de les persones grans no siguin autònomes ni productives. Són les que viuen situacions d’incapacitat física o mental, ocupen llits als hospitals, consumeixen molts fàrmacs i són estigmatitzades per la societat. Però no són la norma, sinó que representen un tant per cent baix del gran col·lectiu de persones grans.
Com passa en els altres grups, el col·lectiu de persones que han arribat a la vellesa està format per un conjunt heterogeni, tant per l’edat com per la situació socioeconòmica, la cultura a què pertanyen, l’àmbit en què viuen i les trajectòries personals de cadascuna, amb experiències vitals molt diverses. En aquest text classificarem les persones grans en tres grups segons l’edat: adult gran, de 66 a 74 anys; adult gran mitjà, de 75 a 84 anys; i adult avançat, de més de 85 anys.
A mesura que la població ha començat a envellir han sorgit diferents disciplines que investiguen la vellesa com un fet nou, ja que en cap altre moment de la història s’havia arribat a viure tants anys. Així, s’utilitzen els termes geriatria i gerontologia quan es fa referència als estudis sobre persones velles.
La geriatria és la branca de la medicina que s’ocupa dels problemes de salut i de la cura de la gent gran, dels canvis fisiopatològics de l’edat, de les malalties i dels problemes que poden acompanyar aquests canvis. Aquest coneixement és utilitzat pels professionals que atenen les persones grans.
La gerontologia es defineix com l’estudi científic del procés i dels problemes de l’envelliment. Se centra en els aspectes biològics, psicològics i socials de l’envelliment normal, i inclou quatre aspectes en interacció constant: els canvis biofisiològics, amb la pèrdua progressiva de la capacitat del cos de renovar-se; els canvis psicològics, amb els canvis de percepció, cognitius i de la vida afectiva; l’envelliment del comportament, com a resultat dels canvis d’imatge, motivacions, rols socials i personalitat de les persones grans; i els canvis socials de l’envelliment, amb la influència que exerceix el vell en la societat i a la inversa.
La gerontologia també està lligada a moltes i diferents disciplines acadèmiques, com la filosofia, la política, la sociologia, la història, etc. Totes dues dimensions s’articulen i són necessàries per donar respostes adequades a les necessitats de les persones grans, estiguin sanes o malaltes.
S’han escrit moltes teories biològiques, psicològiques i socials que volen explicar el fenomen de l’envelliment, però no n’hi ha cap que l’expliqui tota sola.
D’una banda, les teories biològiques intenten explicar per què el cos envelleix, es posa malalt i mor. Actualment una de les que suscita més interès és la teoria dels radicals lliures, que explica que l’acumulació de radicals lliures i les reaccions d’oxidació-reducció en I’organisme destrueixen les cèl·lules i els teixits. Altres teories biològiques són la del desgast, segons la qual les cèl·lules i els teixits es desgasten; la teoria del metabolisme, que diu que com més gran és la taxa de metabolisme més curt és el cicle de vida; i la teoria de la autoimmunitat, que afirma que el sistema immunològic es confon i ataca les pròpies cèl·lules.
D’altra banda, les teories psicosocials se centren en la conducta de l’adult gran en relació amb les altres persones i la seva adaptació a la societat i intenten explicar com la vellesa, com a categoria social, té unes característiques que depenen del seu entorn cultural i dels valors predominants en cada societat. Algunes d’aquestes teories són: la de la continuïtat, que diu que el pas a la vellesa és una continuació d’hàbits de vida, experiències i projectes, i que les creences, la personalitat i el sistema de valors es mantenen gairebé intactes; la de l’activitat, que afirma que les activitats socials que tenen sentit per a la persona atenuen la pèrdua dels rols desenvolupats fins aleshores; la de l’intercanvi, segons la qual la interacció entre individus és un intent de maximitzar les recompenses i reduir els costos; i la de retirar-se, que diu que la societat s’aparta de la persona gran en la mateixa mesura que la persona gran es retira de la societat. Moltes d’aquestes teories, més que teories, són perspectives i pensaments sobre qüestions teòriques que ajuden a prendre decisions per atendre millor la persona gran.
Arribar a gran significa haver fet una bona part del viatge de la vida, un viatge individual i col·lectiu en què s’han tancat moltes portes, però també se’n poden obrir, perquè no s’ha acabat i res impedeix continuar enriquint-se personalment en aquesta última etapa. Com diu Rosa Sellarès, de 91 anys, en el llibre L’aventura d’envellir de Teresa Pàmies: “Sé que no puc competir amb els joves, no tinc la seva vitalitat; el cos humà va desgastant la seva maquinària any rere any. Ho hem d’admetre. No m’importa que em diguin vella. Ho sóc. D’això no se’n salva ningú, tret que mori jove”.
Evolució del concepte de vellesapP@)
El concepte de vellesa és sobretot una construcció social i cultural, i com a tal varia al llarg de la història. En la societat occidental s’ha volgut obviar aquesta etapa de la vida fent servir expressions i eufemismes per no haver d’utilitzar la paraula vellesa i d’aquesta manera allunyar totes les característiques pejoratives que inclou (degeneració, mort, exclusió, inutilitat, etc.). I així trobem que s’anomena tercera edat, quarta edat, etc.
En els diferents tipus de societat, els vells són tractats segons les necessitats de la comunitat a què pertanyen. Així, en les societats nòmades els vells estan integrats en la societat mentre no representen una amenaça per a la subsistència del grup. Tenen molt prestigi, ja que han sobreviscut a tots o a gairebé tots els membres de la seva generació i són els més forts del col·lectiu. En aquests pobles hi ha un fort sentiment de solidaritat en la societat que fa que es reparteixin els aliments perquè els vells sobrevisquin.
Les persones grans, en aquestes societats, desenvolupen tasques adequades a la seva capacitat de treball, i també són les transmissores de coneixement. De totes maneres quan la supervivència del grup està en joc, en alguns d’aquests pobles nòmades es decideix eliminar al vell, o de vegades ells mateixos, conscients de la seva inutilitat, decideixen morir. Aquest fet ja està integrat culturalment, ja que des de petits són educats per acceptar que aquest sigui el final de la seva vida. Un dels exemples més coneguts és el dels pobles esquimals d’Ammassalik (Grenlàndia), en què quan un vell sent que s’ha convertit en una càrrega fa una confessió pública nocturna i al cap de pocs dies puja al seu caiac i abandona el poble per morir al mar.
En les societats agrícoles i ramaderes, que són societats sedentàries o semisedentàries, se sol practicar la gerontocràcia, o sigui que el govern està controlat pels més grans del grup, que ocupen un estatus dominant i imposen la seva autoritat a través d’una sèrie de normes culturals. També s’ocupen de tasques específiques que s’ajusten a les seves possibilitats, com ara cuidar el ramat, l’hort, cuinar i ser els dipositaris de les tradicions i els que organitzen els rituals.
En les societats industrials es dóna el que l’antropòleg J. M. Fericgla anomena “la vellesa aïllada”: les persones grans estan a casa mentre poden i quan no poden valdre’s per elles mateixes són acollides per la família o ingressades en institucions, cosa que comporta que es produeixi el que aquest mateix autor anomena “la mort social”.
En la societat industrial, es passa de l’adultesa a la vellesa quan es deixa de participar en el mercat laboral, i el moment de la jubilació és d’alguna manera el punt que marca el final d’una etapa i l’inici de l’última, en què la persona rep certes prestacions i serveis, però en contrapartida se la considera improductiva i passiva, i pot ser exclosa de la dinàmica del grup, ja que el funcionament de les persones en aquestes societats centra l’atenció en les tasques i els rols de les persones joves i productives, i obvia els de les persones de més de 65 anys.
Això és degut sobretot al marc consumista, que fa que la vellesa tendeixi a no ser valorada i la joventut a ser elogiada. Només cal fer un cop d’ull als mitjans de comunicació per observar que els models que ens presenten són cada vegada més joves, i per això la vellesa és vista com una discapacitat, però no una discapacitat puntual, sinó que la persona vella queda catalogada com algú que té disminuïdes les capacitats físiques i mentals, que ja no té capacitat per prendre decisions, assumir drets, fer i desfer, i a qui, per tant es discrimina.
Actualment, l’existència de la prejubilació i la invalidesa, unida a l’augment de l’esperança de vida i la millora de l’estat de salut del grup dels adults grans, fa que la jubilació s’hagi difuminat com a principal indicador de l’entrada en la vellesa. De fet, es tractava d’un indicador merament cronològic, que no tenia en compte altres elements importants, com ara la valoració subjectiva que fa que una persona no se senti gran pels anys que té sinó per les limitacions que pateix.
Al llarg dels anys noranta la concepció de la vellesa va anar canviant, i això es reflecteix en els esdeveniments que es van produir en aquell decenni, que van fer que en l’imaginari col·lectiu la gent gran comencés a ser vista com un grup participatiu, productiu i com un referent i un suport dins la família.
Amb la idea de construir una societat per a persones de totes les edats, fa uns anys que va aparèixer el paradigma de l’envelliment actiu. Va ser creat per l’OMS l’any 2002 i té com a finalitat optimitzar les oportunitats en salut, participació i seguretat, per tal d’aconseguir una millora en la qualitat de vida en el procés d’envellir de les persones. Aquest concepte nou posa l’èmfasi en la medicina preventiva prevenció i la promoció de la salut per evitar que la persona perdi l’autonomia. En aquest marc es planifiquen les polítiques adreçades a la gent gran; aquestes polítiques han de procurar en tot moment mantenir i millorar el benestar, el confort i la salut de les persones grans.
Viure i veure la vellesa com una nova etapa del cicle vital és imprescindible per tal que esdevingui exitosa. Desenvolupar estratègies d’adaptació al llarg de la vida, seleccionar les opcions adequades i conèixer les fortaleses i les limitacions tant individuals com de l’entorn ajuda a adaptar-se adequadament a aquesta etapa de la vida.
El treball infermer vinculat a aquest enfocament contribueix a millorar la imatge social de les persones grans, a impulsar i a promoure una vellesa millor, amb la implicació de les persones grans, i a prevenir la dependència. La gerontopedagoga L. Bermejo treballa en aquest sentit i fa èmfasi en la idea que l’envelliment actiu comporta la promoció de l’apoderament de les persones, tant de les que són autònomes com de les persones grans dependents, en la mesura que es pugui. Aquesta filosofia es relaciona amb la manera de fer i amb el saber fer de la infermeria, ja que potencia l’autonomia de la persona; en l’objectiu de tenir cura hi és present l’autocura i el fet de saber estimular al màxim les capacitats de la persona a pesar de les malalties o afeccions que pugui patir.
L’època actual és única en la història, ja que el fet que les persones visquin molts anys ha comportat un canvi demogràfic que fa que existeixi un col·lectiu heterogeni i que es plantegin nous reptes i oportunitats que cal saber aprofitar i gestionar des de tots els nivells de la societat.
Comentaris
Llistat
Enllaços d'interès
Fonts d'interès general
- Audiovisual: T’acompanyem a ser gran (COIB)
- CatSalut. Recomanacions per a l’abordatge terapèutic dels trastorns mentals en persones grans institucionalitzades
- Casal rock
- Dossiers temàtics Gent Gran. DIXIT
- Formació per a cuidadors, familiars o no professionals de malalts d'alzheimer
- Grupo nacional para el estudio y asesoramiento de úlceras por presión y heridas crónicas. GNEAUPP
- Imserso
- Portal Medline
- Societat espanyola de geriatria i gerontologia
- Societat espanyola d’infermeria geriàtrica i gerontològica
- Revista seixanta i més
Associacions / grups d'ajuda mútua
Blocs
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Abizaortés JJ. Detección y prevención de la fragilidad: una nueva perspectiva de prevención de la dependencia en las personas mayores.
Med Clin (Barc). En premsa. 2009. - Burgueño Torijano A. Guía para personas mayores y familiares. Uso de sujeciones físicas y químicas con personas mayores y enfermos de alzheimer [Internet].
Madrid: Fundación Iberdrola; 2005 [accés 23 de març de 2010]. Disponible a: http://ceoma.org/wp-content/uploads/2014/06/04_guia_para_personas_mayores.pdf - Carnevali Doris L, Patrick M. Editors. Enfermería Geriatrica.
Vol. I i II. Madrid: Mc Graw-Hill. Interamericana; 1996. - Cassià M J. Pot tornar a néixer una persona gran?
Barcelona: Editorial Claret; 1992. p.8-12. - Crespo Maraver MC, Bayés A. Consejos sobre psicología para pacientes con enfermedad de Parkinson y sus familiares [Internet].
[accés 20 de març de 2010]. Disponible a: http://www.parkinsonblanes.org/psicologia.pdf - de la Vega Cotarelo R, Zambrano Toribio A. coordinadors. La Circunvalación del hipocampo
[Seu Web]. 2001 [actualitzada 4 de setembre de 2007; accés febrer de 2010]. Escala de deterioro Global (GDS) de Reisberg. Disponible a: http://www.hipocampo.org/reisberg.asp - de la Vega Cotarelo R, Zambrano Toribio A. coordinadors. La Circunvalación del hipocampo
[Seu Web]. 2001 [actualitzada 4 de setembre de 2007; accés febrer de 2010]. Escala de Lawton y Brody. Disponible a: http://www.hipocampo.org/lawton-brody.asp - de la Vega Cotarelo R, Zambrano Toribio A. coordinadors. La Circunvalación del hipocampo
[Seu Web]. 2001 [actualitzada 4 de setembre de 2007; accés febrer de 2010]. Índice de Barthel. Disponible a:http://www.hipocampo.org/Barthel.asp - Encuesta Nacional de Salud 2011 - 2012 [Internet].
Madrid: Instituto Nacional de Estadística, Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad; 2013 [accés 25 de juny de 2015] . Disponible a: http://www.ine.es/prensa/np770.pdf - Fericgla JM. Envejecer. Una antropología de la ancianidad.
Barcelona: Anthropos, Editorial del Hombre; 1992. p 17-65. - Fernández Alonso MC, Grupo de Salud Mental del PAPPS. Malos tratos a los ancianos [disponible a Internet]. Barcelona: Sociedad Española en Medicina familiar y comunitaria SEMFYC
[accés maig 2010).Disponible a: http://www.semfyc.es/pfw_files/cma/Informacion/modulo/documentos/ancianos.pdf p 3-9 - Fernández Conde A, Vázquez Sánchez E. El sueño en el anciano. Atención de enfermería [Diponible a Internet]. Enferm glob. 2007
[accés abril 2010]; (10): p 8. Disponible a: http://revistas.um.es/eglobal/article/view/205 - Flaquer L. El destino de la familia.
Barcelona: Ariel; 1998. p 130-157. - Fortin J. Considérations éthiques reliées aux soins des personnes âgée. A: Lauzon S, Adam E, directors. La Personne âgée et ses besoins: interventions infirmières.
Saint-Laurent: Éditions du Renouveau pédagogique; 1996. p.761-780. - Lauzon S, Adam E (diretora). La personne âgée et ses besoins. Interventions infirmières.
Saint-Laurent (Québec): ERPI; 1996. p 20-23, 29-32, 43-47, 198-202, 256-275, 345-360, 450-463. Bibliografia consultada - Grupo Nacional para el Estudio y Asesoramiento en Ulceras por Presión y Heridas Crónicas (GNEAUPP). Clasificación-Estadiaje de las Úlceras por Presión [monografia a Internet].
Logroño: úlceras.net; 2003 . - López Mongil R, López Trigo J A, Castrodeza Sanz FJ, Tamames S, León-Colombo T. Prevalencia de demencia en pacientes institucionalizados: estudio RESYDEM.
Rev Esp Geriatr Gerontol: 2009; 44(1): 5-11. - MAPFRE CAJA SALUD. Canal Salud [Seu web].
Madrid: MAPFRE Internet SA; [accés gener 2010]. Canal Salud Mayores. Disponible a: http://www.mapfre.com/salud/es/cinformativo/salud-mayores.shtml - Moya Bernal A, Barbero Gutierrez J. coordinadors. Malos tratos a personas mayores.Guía de actuación [Internet].
Madrid: IMSERSO; 2005 [accés 29 de gener de 2015]. Disponible a: http://www.riicotec.org/InterPresent1/groups/imserso/documents/binario/31001malostratos.pdf - Pàmies T. L’aventura d’envellir.
Barcelona: Empúries; 2001. p 19-23. - Pérez Diaz J. La madurez de masas [Internet].Madrid: IMSERSO, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales; 2003
[accés gener 2010]. Disponible a:http://www.eumed.net/cursecon/libreria/MadurezMasas.pdf p. 161-209. - Portal mayores. Portal especializado en gerontologia y geriatria [Seu Web].
Madrid: IMSERSO, CSIC; 2001 [actualització 2 de juny de 2010; accés 7 de juny de 2010]. Area envejecimiento. Disponible a: http://envejecimiento.csic.es/index.html - Portillo Vega MC. La vida después de un ICTUS para pacientes y familiares [Internet]. Pamplona: Escuela Universitaria de Enfermería. Clínica universitaria.
Universidad de Navarra; 2010 [accés març 2010]. Disponible a: www.cun.es/media/pdf/ictus.pdf - Organización Mundial de la Salud. Declaración de Toronto para la prevención global del maltrato de las persona mayores [Disponible a Internet].
Ginebra: Organización Mundial de la salud; 2002 [accés abril 2010]. Disponible a: http://www.who.int/ageing/projects/elder_abuse/alc_toronto_declaration_es.pdf - Yuste Marco A, Bruguera Villagrasa R (coordinadors). Maltractaments a la gent gran: un problema invisible [Disponible a Internet].
Barcelona: Col·legi Oficial de Metges de Barcelona; 2005 [accés 7 de juny de 2010]. Disponible a: http://www.comb.cat/cat/comb/publicacions/bonapraxi/praxi20.pdf
Edatisme
- Stallard JM, Decker IM, Bunnell, J. Health Care for the Elderly: A Social Obligation. Nursing Forum. 2002;37(2);5-15. https://doi.org/10.1111/j.1744-6198.2002. tb01192.x
- Macías González L, Vives Barceló M. Edatisme: en una societat edatista tots hi estam implicats. Anuari de l'envelliment. Illes Balears.2021;141-156
- Ribera Casado JM. Una década para el envejecimiento saludable. 2020-2030. An RANM. 2021;138(03): 214–220. DOI: 10.32440/ ar.2021.138.03.rev02
- Organización Mundial de la Salud (2021). Informe Mundial sobre el Edadismo. https://www.who.int/es/teams/social-determinants-of-health/demographic-change-and-healthy-ageing/combatting-ageism/global-report-on-ageism
Bibliografia recomanada
- Alcantara R. Qui estima els vells?.Saragossa: Buala; 1997.
- Araya A, Piwonka MA. Cuidados de enfermeria en el adulto mayor. A: Apartat IV Otros aspectos en el manejo clínico del Adulto Mayor. A: Marín Larraín PP. Editor. Manual de geriatria y gerontología año 2000 [Disponible a Internet]. Chile: Pontificia Universidad Católica de Chile; 2000 [accés 8 de juny de 2010]. Disponible a:http://escuela.med.puc.cl/publ/manualgeriatria/PDF/CuidadosEnfermeria.pdf
- Barbero Gutiérrez J. Informe portal mayores número 53. La muerte de un ser querido. Duelo y adaptación en las personas mayores [Internet].
Madrid: IMSERSO, CSIC; 2003 [accés 7 de juny de 2010]. Disponible a: http://envejecimiento.csic.es/documentos/documentos/barbero-muerte-01.pdf - Brody EM. Women-in-the-middle: Their parent care years.
New York: Springer Publishing Company; 2004. - Dotte P. Método de movilización de los pacientes: ergomotricidad en el ámbito assistencial. Barcelona: Elsevier Masson; 2010.
- Informe de la Segunda Asamblea Mundial sobre el Envejecimiento
Madrid, 8 a 12 de abril de 2002 [disponible a Internet]. New York: Naciones Unidas; 2002 [accés desembre de 2009]. A/CONF.197/9. Disponible a: http://inmayores.mides.gub.uy/innovaportal/file/1625/1/Plan%20Internacional%20de%20Madrid%20sobre%20Envejecimiento%2C%202002.pdf - Martín Lesende I. Informe portal mayores número 44. Anciano de riesgo en el medio comunitario. Planificación de cuidados en Atención Primaria [Internet].
Madrid: IMSERSO, CSIC; 2006 [accés 7 de juny de 2010]. Disponible a: http://www.imsersomayores.csic.es/documentos/documentos/martin-anciano-01.pdf - San Román T. Vejez y cultura hacia los límites del sistema.
Barcelona: Fundación Caja de Pensiones; 1990.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Rosalia Santesmases Masana
Doctora en Recerca i Salut (Universitat Internacional de Catalunya. 2017). Màster Oficial (Universitari en Phoenix EM Dynamics of Healthand Welfare. Universitat Autònoma de Barcelona. 2008-2010). Diploma de Postgrau en Salut Comunitària (EUI Terrassa.Universitat Autònoma de Barcelona) 1998-2000.
Experiència assistencial com a infermera familiar i comunitària en Equips d’ Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut (1997-2015).
Professor lector a l’Escola Universitària d’infermeria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Universitat Autònoma de Barcelona).
Des de febrer 2015 fins a l’actualitat Coordinació de Qualitat i responsable àrea Infermeria i comunitària.
Clara Boter Fernández
Diplomada en infermeria (UVic, 1996) i en podologia (UB, 2005), i llicenciada en documentació (UB, 2011). Postgraduada en psicogeriatria (UAB, 2000). Màster en medicina clínica preventiva i promoció de la salut (UB, 2004). Infermera assistencial en l'àmbit sociosanitari (2002-2008) i en l’àmbit d’atenció primària a l'Institut Català de la Salut. Des de 2010, treballa en temes de promoció i d’educació per a la salut relacionats amb la informació sobre salut de qualitat a Internet.
Montserrat Suriñach Pérez
Diplomada en infermeria (1989) i llicenciada en antropologia social i cultural (2003). Postgraduada en rehabilitació cognitiva (ISEP, 2003). Treballa com a professora a l’escola d’infermeria de la Fundació Universitària del Bages, i com a professora associada de l’assignatura d’infermeria gerontològica a la Universitat de Barcelona a ambdós llocs des del curs 2010-2011. Ha estat Infermera assistencial en l’àmbit sociosanitari a l’Hospital Sant Jaume de Manlleu (1990-2005), dinamitzadora del programa Xarxa d’Espais de Dia del Consorci per a la Promoció dels Municipis del Lluçanès (2007-09); Infermera del programa Viure a Casa de l’Ajuntament de Vic (2006-08); professora col·laboradora en el màster d’infermeria gerontològica i geriàtrica de l’Escola Universitària d’Infermeria de Sant Pau; docent col·laboradora en cursos de formació ocupacional en l’àmbit de la vellesa; col·laboradora del programa “Cuidem als que cuiden”, de la Creu Roja de Vic (2008-09) i responsable de les vacances organitzades per l’AVAN, per a malalts i cuidadors.