Informació pràctica
Estructura i funció del cos humà pP@)
Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:
La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.
La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.
Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diaria.
Relació amb altres activitats de la vida diàriapP@)
La inspiració i l’expiració estan condicionades positivament o negativament per altres activitats com ara beure, l’activitat física i l’aplicació de certes mesures preventives. D’altra banda, les alteracions anatòmiques o disfuncions respiratòries també poden condicionar altres activitats com eliminar. A continuació, s’exposen les següents situacions: menjar i beure, eliminar, moure's, evitar perills i prevenir riscs, treballar i divertir-se.
Menjar i beure. Ingerir pocs líquids, respirar en ambients amb poca humitat (en espais ventilats per circuits tancats) o respirar sempre per la boca pot provocar la sequedat de les mucoses respiratòries. En aquestes circumstàncies, el pas de l’aire per les vies respiratòries es pot facilitar bevent aigua i/o humitejant la boca.
Eliminar. Les persones que tenen dificultat per tancar la glotis, com aquelles a qui s’ha extirpat quirúrgicament la laringe o que no poden contenir la inspiració durant un cert temps, poden presentar dificultats per realitzar la maniobra de Valsalva, la qual cosa comporta dificultats per fer força quan expulsen els excrements durs.
Moure’s. Els dèficits funcionals respiratoris poden afectar l’activitat física i la tolerància a l’esforç, limitar les activitats que pot fer una persona i provocar un augment de la freqüència i la profunditat respiratòria en activitats que exigeixen esforços mínims. El sedentarisme no contribueix a mantenir la capacitat pulmonar. No canviar de posició i mantenir una postura amb el tronc flexionat provoca, a llarg termini, que la inspiració i l’expiració siguin més superficials. La debilitat muscular o la paràlisi dificulten l’expulsió de secrecions respiratòries.
Evitar perills i prevenir riscs. L’estil de vida, el tipus de feina i la zona de residència condicionen la qualitat de l’aire inspirat. L’olfacte és un sentit que ens permet avaluar l’aire i identificar atmosferes de risc i gasos tòxics, sempre que el gas s’identifiqui com a perillós. Les olors es capten a través de l’encèfal i el tàlem, i l’aprenentatge permet integrar-los i emmagatzemar-los en la memòria perquè es puguin interpretar posteriorment. Si són identificats com a desagradables, es produeixen inspiracions menys freqüents i superficials; d’altra banda, hi ha olors que evoquen records i sensacions agradables que provoquen inspiracions profundes i prolongades.
Hi ha persones que mediten amb exercicis respiratoris per omplir-se d’energia vital o per netejar la ment i el cos; d’aquesta manera, senten que controlen millor la vida.
Treballar i divertir-se. Treballar a l’aire lliure o en espais tancats, o en una ciutat gran o en l’àmbit rural, comporta diferències qualitatives en el tipus d’aire inspirat. Algunes feines s’associen a determinades malalties professionals, ja que la persona està exposada a la inhalació d’alguns tòxics que a llarg termini provoquen aquestes malalties. Si no s’apliquen mesures preventives, es poden agafar algunes malalties i existeix el risc de mort imminent per inhalació de tòxics.
En funció del grup d’edat i l’etapa de desenvolupamentpP@)
1. Nounat, 2. Preescolar, 3. Escolar, 4. Adolescents, 5. Adult jove, 6. Adult gran
1. Nounat - lactant (del naixement als 18 mesos)
El bebè fa els moviments respiratoris utilitzant principalment els músculs abdominals; la seva freqüència respiratòria i cardíaca són altes en comparació amb les de l’adult. En els primers mesos, qualsevol procés inflamatori de la mucosa respiratòria de les vies altes i baixes pot dificultar la ventilació pulmonar del nen. Fins als sis mesos, el nen respira només pel nas, si el té tapat, pot tenir problemes per ingerir aliments, ja que no pot succionar i respirar alhora. És recomanable mantenir-lo en espais ventilats, amb la temperatura ambiental i la humitat adequades, i allunyat d’espais amb fums. D’altra banda, és necessari que el nen estigui sota l’atenció de professionals quan tingui tos o problemes respiratoris.
2. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys)
El creixement del nen és paral·lel a la maduració dels diferents sistemes fisiològics, entre els quals, el respiratori. Com a conseqüència, baixen progressivament les freqüències respiratòria i cardíaca en repòs, i s’acosten als valors de les de l’adult. El nen de dos anys pot contenir la respiració, tossir voluntàriament i mocar-se. També és capaç de fer inspiracions i expiracions forçades i controlades. Les recomanacions per als nens d’aquesta edat són les mateixes que per als més petits, a més, és convenient que facin activitat física per afavorir el desenvolupament de la capacitat pulmonar i la resistència física a l’esforç.
3. Escolars (de 6 a 12 anys)
A partir dels 6 anys, es produeix un increment significatiu del diàmetre dels bronquis i un augment de la capacitat de distensió pulmonar, que fa que els nens d’aquest grup amb quadres d’asma tinguin menys compromesa la funció respiratòria.
4. Adolescents (de 12 a 18 anys)
Durant l’adolescència augmenta la capacitat pulmonar a mesura que ho fa la cavitat toràcica. Alguns autors indiquen que el desenvolupament cardiopulmonar és més lent que el de la resta de l’organisme; per tant, els adolescents tenen menys capacitat respiratòria per a l’esforç i una tendència al cansament.
Durant aquest període, s’acostuma a iniciar l’hàbit de fumar tabac i altres drogues. Segons el Pla nacional sobre drogues, l’edat mitjana d’inici del consum de tabac se situa als 13,2 anys. El 30,5% dels escolars de 14-18 anys ha fumat durant l’últim mes i el 5% es defineix com a exfumador. Les noies tenen un hàbit de consum més alt que els nois, un 35,8 % davant del 25,2 % dels nois. Els joves de 14 a 18 anys acostumen a fumar uns set cigarrets diaris (el 47,5% consumeix d’1 a 5 cigarrets al dia). Davant d’aquest fet, és important el compromís dels educadors i dels mitjans de comunicació per posar en marxa campanyes destinades a reduir el tabaquisme en aquest grup d’edat.
5. Adults joves i adults madurs (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys )
En els joves, la capacitat vital és màxima. En edats com la de l’adult madur, la capacitat vital, que tendeix a disminuir, es pot mantenir amb l’exercici físic. Per aquesta raó, es recomana l’exercici físic tant als joves com als adults.
Adultesa
6. Adult gran, adult gran mitjà i adults gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)
Per sobre dels 40 anys ja es comencen a observar canvis en la funció respiratòria. A partir d’aquesta edat s’estreny el diàmetre intern dels bronquis, això condiciona la resistència al flux de l’aire. Aquests canvis consisteixen en una pèrdua d’elasticitat dels pulmons, la qual cosa comporta més dificultats per difondre els gasos i una disminució dels fluxos expiratoris. A més, també es produeixen canvis degeneratius a la caixa toràcica i als músculs respiratoris. També hi ha una menor contribució dels moviments de la caixa toràcica en la respiració, per la qual cosa es respira, generalment, amb el diafragma; aquest múscul també perd força, de manera que l’ancià està més predisposat a la fatiga respiratòria. Els músculs intercostals laterals interns, que són importants en activitats no ventilatòries com la tos i l’esternut, pateixen una atròfia que es manifesta a partir dels 50 anys. També cal tenir en compte que amb l’edat apareixen les malalties respiratòries associades al tabac i a la contaminació. A més, l’ancià té menys reserves respiratòries i menys respostes als canvis de la concentració d’oxigen a la sang.
Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat pP@)
Les accions que influeixen en la respiració estan condicionades no només pels factors ambientals que s’han descrit abans, sinó per d’altres de biològics com l’edat i el sexe. Aquests, al seu torn, estan associats a determinats comportaments apresos en les diferents etapes de la vida, que condicionen l’acte de respirar i mantenen el sistema respiratori en bones condicions.
1. En funció del sexe
S’han descrit diferències relatives a la mida dels pulmons segons les diverses etapes de la vida. Aquestes diferències són visibles ja des d’estadis fetals. El sexe femení presenta uns fluxos aeris més elevats fins i tot en la vida adulta, encara que la mida mitjana dels pulmons és inferior en les dones, cosa que suggereix que, en relació amb la mida pulmonar, les vies respiratòries femenines són més grans que les masculines. Pel que fa a la reactivitat de les vies respiratòries davant de processos al·lèrgics, en la infantesa i l’adolescència, les dones tenen menys problemes que els homes. Tanmateix, en les edats reproductives, les dones tenen major prevalença de processos al·lèrgics que els homes de la mateixa edat. Després de la menopausa, les dones tornen al patró de la infantesa, és a dir, presenten menys problemes al·lèrgics que els homes.
Els factors socioculturals juguen un paper important en les diferències de gènere, és a dir, les construïdes socialment i que no poden explicar-se per la diversitat sexual. Aquestes diferències poden manifestar-se a l’hora de percebre, comunicar i interpretar símptomes respiratoris, com ara la dificultat respiratòria, la tos, la producció d’esputs i les alteracions respiratòries del son com roncar. Els homes admeten més fàcilment que produeixen esputs o que ronquen, però els costa més reconèixer símptomes respiratoris com la dificultat respiratòria o la fatiga, que són més comunament manifestats per les dones. Aquestes conclusions han estat constatades amb estudis en els quals s’han utilitzat proves de funció respiratòria fiables i s’han tingut en compte altres factors com el consum de tabac, l’exposició a tòxics a la feina, el nivell educatiu i l’obesitat.
Les diferències de gènere també es reflecteixen en l’hàbit del tabaquisme. Segons l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya 2001, el percentatge d’homes fumadors és del 42,1% i el de dones, del 27,2%. En analitzar l’evolució del tabaquisme a Espanya de 1987 a 2001, es pot observar que el consum de tabac en els homes ha baixat sensiblement (del 55% al 42,1%), en contraposició amb l’augment que ha experimentat el consum en les dones (del 23% al 27,2%). Aquest augment de dones fumadores tindrà repercussions sanitàries a mig i llarg termini en la mortalitat per càncer, i en les malalties cardiovasculars i respiratòries. Si s’observa la tendència durant aquest període en tots dos sexes, es comprova que, en els homes, el consum de tabac ha disminuït en tots els grups d’edat, mentre que, en les dones, s’ha produït el fenomen contrari, llevat d’en el grup de 16 a 24 anys.
Per grups d’edat, el percentatge de població fumadora més alt s’observa en el de 25 a 44 anys (48,2%), seguit pel de 16 a 24 anys (41,7%), tant en homes com en dones.
Dones en edat fèrtil
Sembla que, en les dones en edat fèrtil, els canvis hormonals derivats del cicle menstrual s’associen a una certa sensibilitat de les vies respiratòries. Durant el cicle premenstrual, hi ha un augment de la sensibilitat a irritants químics i una certa disminució dels paràmetres de l’espirometria (prova que consisteix a respirar per un broquet que està connectat a un espiròmetre, el qual registra la quantitat i el ritme d'aire inspirat i exhalat durant un temps específic), especialment durant l’exercici físic.
Dones embarassades
Durant els últims mesos de gestació, el diafragma es desplaça cap amunt, de manera que disminueix la capacitat d’expansió del tòrax. D’altra banda, durant l’embaràs, hi ha una certa interacció amb les hormones del fetus, la reactivitat bronquial del qual és menor si es tracta d’un nen.
Dones postmenopàusiques
Després de la menopausa, el nivell de reactivitat bronquial disminueix, però pot augmentar si s’utilitza teràpia hormonal substitutiva.
2. En funció de la patologia
Hi ha diferents patologies que poden afectar la funció del sistema respiratori i fer que la persona manifesti dificultat per respirar, fins a sentir, de vegades, una amenaça per a la seva vida. Entre aquestes patologies, podem distingir les que afecten la ventilació pulmonar, les que produeixen trastorns de la difusió i de la circulació pulmonar i les que afecten el transport dels gasos a través del torrent sanguini.
- Afectació de la ventilació pulmonar. La ventilació pulmonar pot estar alterada per l’obstrucció del pas de l’aire per l’arbre bronquial. Les patologies més freqüents que produeixen obstrucció són l’asma i la malaltia obstructiva crònica (bronquitis crònica), també anomenada malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) o, més recentment, obstrucció crònica al flux aeri (OCFA). D’altres patologies menys freqüents són les bronquiectàsies, la fibrosi quística i la bronquiolitis. En tots aquests casos s’aprecia un augment de la freqüència respiratòria i una fase d’expiració prolongada, causada per l’obstrucció. La persona que pateix aquestes patologies es queixa de dificultat a l’hora de respirar o de falta d’aire. D’altres signes són la respiració amb xiulets audibles, l’augment de volum del tòrax per atrapament aeri i el tiratge, que consisteix en l’enfonsament dels espais intercostals durant la inspiració, causat per un augment de la pressió negativa pulmonar en casos d’obstrucció de la via respiratòria.
La ventilació també es pot alterar per una restricció o una dificultat en la mobilitat pulmonar, que pot ser causada per malalties del teixit pulmonar com la sarcoïdosi, la tuberculosi, la fibrosi pulmonar (de vegades produïda per medicaments o radiació) i la pneumoconiosi.
D’altres vegades, la restricció pot estar motivada per alteracions neuromusculars, com ara distròfies musculars, síndrome de Guillain-Barré, lesions de la medul·la cervical o per alteracions de l’estructura osteoarticular de la caixa toràcica, com la cifoscoliosi severa, l’obesitat o l’espondilitis anquilopoètica. En alguns casos, es pot observar un augment de la freqüència respiratòria, amb respiracions superficials. En casos de lesions neuromusculars, la mobilitat de la caixa toràcica és escassa.
En traumatismes toràcics amb fractures costals o en postoperatoris de cirurgia abdominal, la ventilació pot ser problemàtica, perquè en aquests casos la respiració resulta dolorosa. - Trastorns en la difusió de gasos. La membrana que separa l’aire alveolar dels capil·lars pulmonars és molt prima i permeable, de manera que permet una difusió ràpida dels gasos; qualsevol disminució de la permeabilitat n’altera la difusió i, per tant, la funció respiratòria. Una de les condicions clíniques més freqüents en la qual s’altera l’intercanvi de gasos és l’edema pulmonar, que es caracteritza per la presència d’aigua a la membrana alveolocapil·lar o dins l’alvèol, cosa que dificulta la difusió de gasos. L’edema pulmonar pot ser conseqüència de malalties cardíaques o d’altres patologies que produeixen el pas de líquid a l’alvèol per lesió als capil·lars (destret respiratori). En aquests casos, la dispnea és el resultat predominant.
Les hemorràgies pulmonars, causades per la presència de sang a l’interior dels alvèols, també dificulten l’intercanvi gasós. En aquestes circumstàncies, predomina l’expectoració amb sang (hemoptisi). Les malalties, esmentades abans, que produeixen fibrosi pulmonar també afecten la difusió dels gasos, ja que les fibres de col·lagen s’interposen a la membrana alveolocapil·lar. L’emfisema, caracteritzat per la destrucció de gran part de les parets alveolars i un augment important del diàmetre anteroposterior del tòrax, és una altra causa d’alteració de l’intercanvi de gasos.
- Alteracions de la circulació pulmonar. Hi ha nombroses malalties cardíaques, com les malformacions congènites, que poden dificultar la circulació pulmonar , per circumstàncies que produeixin un augment de la pressió a l’aurícula esquerra, com l’estenosi mitral, i per malalties que impliquin directament els vasos pulmonars, com l’embolisme pulmonar o la hipertensió pulmonar.
- Un aportament insuficient de sang, derivat dels trastorns del sistema circulatori, pot dificultar l’oxigenació dels teixits. És a dir, moltes malalties cardíaques o situacions de xoc (perfusió insuficient sanguínia dels teixits) poden induir un dèficit d’oxigenació tissular que pot manifestar-se en forma de dispnea i/o cianosi.
- Els canvis en la tensió arterial estimulen els receptors de la pressió (baroreceptors), i aquests, al seu torn, estimulen el centre respiratori. El descens brusc de la tensió arterial estimula el reflex i produeix un augment de la freqüència i de la profunditat. L’estimulació dolorosa continuada i d’una certa intensitat produeix respiracions més ràpides i profundes; quan l’estimulació dolorosa és sobtada, pot produir apnea reflexa. En estats febrils, la persona manifesta un augment de la freqüència respiratòria i cardíaca.
3. Relacionades amb el tractament
Els tractaments farmacològics poden afectar tant el centre respiratori, estimulant-lo o deprimint-lo, com la reacció de l’arbre bronquial, produint constricció o dilatació, presencia o absència de tos.
Els fàrmacs que més alteren el control de la respiració són els anestèsics inhalats, els opiacis i els tranquil·litzants menors. Els anestèsics inhalats, com l’halotà, l’èter i l’òxid nitrós, causen depressió respiratòria, i produeixen una disminució de la ventilació alveolar en repòs i una disminució en la resposta del centre respiratori als canvis de concentració d’oxigen i d’anhídrid carbònic a la sang. Els opiacis, com ara la morfina, la meperidina, el fentanil i la metadona, produeixen típicament un augment lleuger de la pressió parcial d’anhídrid carbònic (CO2) que, en subjectes normals, s’evidencia per una disminució en la freqüència respiratòria i respiracions més superficials. Els barbitúrics tenen efectes similars, però l’ús d’aquests sedants ha decaigut els últims anys. Tanmateix, les benzodiazepines (diazepam, lorazepam, midazolam, etc.), que s’usen cada vegada més, tenen propietats depressores sobre el centre respiratori, fins i tot quan s’administren per via oral en dosis estàndards. En persones sanes, els efectes són mínims i no es perceben canvis en els paràmetres de funció respiratòria, llevat que s’administrin junt amb altres substàncies depressores com l’alcohol. En persones amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), poden causar una hipoventilació notable. Quan aquests fàrmacs s’administren per via intravenosa, produeixen una disminució significativa dels paràmetres de ventilació alveolar. L’alcohol no produeix descensos importants en la pressió parcial d’anhídrid carbònic (CO2), llevat que el grau d’intoxicació sigui molt alt.
Per contra, hi ha altres fàrmacs que estimulen la respiració i augmenten la freqüència i la profunditat respiratòries, com el doxapram, la teofilina i la progesterona, que activen directament el centre respiratori.
D’altres fàrmacs, com els betablocadors, poden ocasionar obstrucció bronquial en persones predisposades, com les que pateixen patologia bronquial, com ara MPOC o asma. Els inhibidors de l’enzim de conversió (un grup de medicaments utilitzats per al tractament de la hipertensió) poden ocasionar una tos seca i persistent, que desapareix en suspendre el fàrmac i que no s’associa amb cap patologia respiratòria prèvia. En aquest grup hi ha el captopril, l’enalapril, el ramipril i el quinapril, entre d’altres.
Ennuegament i obstrucció de la via aèriapP@)
L’ennuegament se sol presentar de forma sobtada i inesperada. Els infants petits (lactants, nadons) són el grup de població que és més probable que s’ennuegui, ja que encara no masteguen bé i poden empassar-se trossos de menjar grossos. A més, es posen objectes petits a la boca que els poden obstruir les vies respiratòries. També cal tenir en compte que els reflexos i mecanismes de defensa dels nadons encara són immadurs. Tot plegat, els fa especialment vulnerables a patir una situació d’ennuegament.
Pel que fa a les persones adultes, habitualment s’ennueguen amb el menjar, per això és important mastegar bé els aliments.
1. Descripció; 2. Actuació (en infants de més d’un any o persones adultes i en lactants (menors d’un any))
1. Descripció
L’ennuegament és l’obstrucció total o parcial de la via per on passa l’aire (tracte respiratori) a causa d’algun objecte o aliment que l’obstaculitza.
2. Actuació
Recomanacions bàsiques per evitar l’ennuegament en infants:
- Convé que hi hagi sempre un adult que vigili l’Infant mentre menja.
- Cal tallar els aliments sòlids a trossos ben petits i mastegar-los bé.
- Les joguines de l’Infant han de ser adequades a la seva edat.
- No s’ha de donar fruita seca ni aliments amb pinyol als infants de menys de 5 anys.
- En cas d’ennuegament, s’ha de mantenir la calma.
Davant d’una situació d’ennuegament o d’obstrucció de la via aèria cal tenir en compte si la persona afectada és un infant major d’un any o una persona adulta, o si és un lactant (menor d’un any).
2.1 Actuació en infants de més d’un any o en persones adultes
Normalment, l’ennuegament es presenta en dues situacions:
A) L’ennuegament no és total, i la persona encara pot parlar i, per tant, respirar.
- Què s’ha de fer en aquesta situació?
- Cal animar la persona a tossir perquè amb la tos expulsi allò que l’ennuega.
- Què NO s’ha de fer en aquesta situació?
- No s’han de donar cops a l’esquena perquè l’objecte es pot moure i la situació d’ennuegament pot empitjorar.
- No s’ha de posar res a la boca ni intentar treure a cegues l’objecte o el menjar que causa l’ennuegament
Font: Latorre Molina, Ricard. Obstrucció de la Via Aèria i Ennuegament. Grup Suport Vital
- Què s’ha de fer en aquesta situació?
Cal inspeccionar visualment la boca i treure’n qualsevol cos estrany visible. - Si la persona està conscient:
- S’han de donar 5 cops secs seguits amb el palmell de la mà a l’esquena, entre els omòplats.
Font: ERC (ús autoritzat CCR)
Si aquesta maniobra no resol la situació, cal seguir les indicacions del punt 2. -
Maniobra de Heimlich. Consisteix a fer 5 compressions abdominals: cal abraçar la persona des de darrere, posar els dos punys sota de l’estèrnum i empènyer-los amb força cap a dins i cap a dalt.
Font: Anna Bru
En dones embarassades i persones molt grasses, la maniobra es pot fer comprimint el tòrax per sobre de l'apèndix xifoide, a nivell del terç inferior de l'estèrnum. Si la persona que ha de realitzar la maniobra no té prou força per fer-la dempeus, pot asseure la persona afectada en una cadira o estirar-la a terra panxa enlaire i fer les compressions.
Si l'obstrucció no s'ha resolt, cal alternar cinc cops a l'esquena amb cinc compressions abdominals.
- Si la persona està inconscient:
- S’ha de trucar al 112 (telèfon d’emergències).
- Si es tenen coneixements de reanimació cardiopulmonar (RCP), es recomana iniciar les maniobres de reanimació.
Veure: les recomanacions del Consell Català de Ressuscitació
Com actuar davant un ennuegament adult
Pots descarregar-te la infografia aqui.
2.2 Actuació en lactants (infants de menys d’un any)
Es poden donar les mateixes situacions que en l’adult i en infants de més d’un any, però les maniobres que es fan servir són diferents.
A) L’ennuegament no és total, per tant, el lactant respira i tus.
- Què s’ha de fer en aquesta situació?
- Cal animar el lactant a tossir perquè amb la tos expulsi allò que l’ennuega.
- Què NO s’ha de fer en aquesta situació?
- No s’han de donar cops a l’esquena perquè l’objecte es pot moure i pot empitjorar la situació d’ennuegament.
- No s’ha de posar res a la boca ni intentar treure’n res a cegues, però sí que cal obrir la boca i amb el dit intentar treure’n qualsevol objecte visible.
B) L’ennuegament és total, o la tos no ha estat efectiva, i el lactant no pot respirar i mostra signes clars d’ofec (la pell es posa d'un to blavós).
- Què s’ha de fer en aquesta situació?
S’ha de fer una inspecció visual de la boca i treure’n qualsevol cos estrany visible. - Si està el lactant està conscient:
- S’han de donar 5 cops a l’esquena. Els cops dorsals es fan entre les escàpules, amb el taló de la mà, mentre es subjecta el nen de bocaterrosa (posició de decúbit pron), amb el cap més avall que el tronc, sobre l'avantbraç de la persona que fa la reanimació. Si aquesta maniobra no resol l’obstrucció, s’han de seguir els passos del punt 2.
Font: Anna Bru - S’han de fer 5 compressions toràciques. S’ha de col·locar l’Infant en decúbit supí, amb el cap sempre més avall que el tòrax, sobre l'avantbraç de la persona que fa la reanimació, i es pressiona amb els dits en posició vertical sobre l’estèrnum, en el centre del pit i una mica més avall d'una línia imaginària traçada entre els dos mugrons.
Font: Anna Bru
Si l'obstrucció no s'ha resolt, s’han d’alternar cinc cops a l'esquena amb cinc compressions toràciques.
- Si el lactant està inconscient:
- S’ha de trucar al 112 (telèfon d’emergències).
- Si es tenen coneixements de reanimació cardiopulmonar (RCP), s’ha d’obrir la via aèria i realitzar cinc ventilacions de rescat i començar les maniobres de reanimació.
Veure el document: Tractament de la obstrucció de la via aèria pediàtrica per cos estrany (OVACE)
Pots descarregar-te la infografia aqui.
L'aturada cardiorespiratòria (ACR)pP@)
- Descripció
- La cadena de supervivència
2.1 Reconeixement precoç i demanda per prevenir l'aturada cardíaca
2.2 RCP precoç per guanyar temps - Actuació, la reanimació cardiopulmonar
3.1 Acostar-se de manera segura
3.2 Comprovar la resposta
3.3 Obrim la via aèria
3.4 Comprovem si respira
3.5 Truquem al telèfon d'emergències 112
3.6 Si no tenim un DEA a l'abast, cal començar les maniobres de RCP - Finalització de les maniobres
1. Descripció
L’aturada cardiorespiratòria (ACR) és una situació que es produeix amb la interrupció brusca, inesperada i potencialment reversible de l’activitat mecànica del cor i de la respiració espontània.
Com a conseqüència d’aquest fet es produeix un cessament brusc del transport d’oxigen a la perifèria i als òrgans vitals.
A Europa cada any moren al voltant de 364.000 persones per un atac de cor. Mort que sovint es podria evitar si s’hagués realitzat la reanimació cardiopulmonar (RCP) en el moment en què s’inicia el problema.
S’estima que el 70% de les ACR que es produeixen fora de l’àmbit hospitalari succeeixen al domicili i que, de totes aquestes, un 60% són presenciades per testimonis (familiars, amics,...).
Per tant, és de vital importància el reconeixement d’aquesta situació i l’inici immediat de les maniobres de reanimació cardiopulmonar, atès que per cada minut que es perd disminueixen en aproximadament un 10% les possibilitats de recuperació de la persona.
2. La cadena de supervivència
Arribar a salvar una vida suposa seguir una seqüència de passos. Passos coneguts com les anelles que formen la “cadena de la supervivència” i que tenen una gran importància.
Font: European resuscitation council
2.1. Reconeixement precoç i demanda d’ajuda per prevenir l’aturada cardíaca
Quan una persona presenti un dolor molt intens al mig del pit i que no desapareix després de 5 minuts de repòs, s’ha de sospitar d’un atac al cor. El dolor pot quedar localitzat al pit, però es pot escampar pel braç, la mandíbula o el coll.
Davant d’aquesta sospita, s’haurà de trucar immediatament al telèfon d’emergències per comentar la situació. El telèfon únic d’emergències als països de la Comunitat Europea és el 112.
2.2. RCP precoç per guanyar temps
Una vegada s’ha reconegut l’aturada cardíaca, haurem de començar les compressions toràciques per augmentar les possibilitats de supervivència de la víctima.
Idealment hauríem de donar respiracions de suport per completar les maniobres de reanimació cardiopulmonar, tot i que si desconeixem la tècnica i això ens pot fer perdre temps, hauríem de realitzar només les compressions toràciques.
3. Actuació, la reanimació cardiopulmonar
Quan davant nostre tenim una persona que possiblement ha patit una aturada cardiorespiratòria, procedirem a realitzar la reanimació cardiopulmonar (RCP).
Per tal de reconèixer la situació i obrar de la manera més adient, seguirem una seqüència ordenada que ens facilitarà la feina.
3.1. Acostar-se de manera segura
Ens acostarem a la víctima amb precaució, tot assegurant-nos que no hi ha cap perill ni per a nosaltres mateixos ni per a la víctima ni per a ningú que hi sigui a prop.
3.2. Comprovar la resposta
Sacsejarem amb cura, cridarem i estimularem la víctima preguntant-li en veu alta: “Es troba bé?”
Si la persona no ens contesta o no reacciona als nostres estímuls considerarem que està inconscient.
3.3. Obrim la via aèria
Un dels problemes de les persones inconscients i que es troba panxa enlaire és que la pròpia llengua pot bloquejar la via aèria, cosa que podríem solucionar fàcilment tirant el cap enrere i aixecant el mentó. Amb aquesta tècnica evitarem que la caiguda de la llengua obstrueixi l’entrada de l’aire als pulmons. Per portar-la a terme:
- Posarem la víctima panxa amunt sobre una superfície el màxim de dura possible.
- Col·locarem una mà sobre el front i dos dits sobre el mentó a la vegada que fem bascular el cap suaument cap enrere.
- Amb aquesta senzilla tècnica, anomenada maniobra front-mentó, obrirem la via aèria, cosa que permet que l’aire passi als pulmons.
3.4. Comprovem si respira
A la vegada que mantenim la via aèria oberta, comprovarem si respira amb normalitat. Per això cal que ens acostem a la víctima i:
- Mirem si s’aixeca el tòrax
- Escoltem si hi ha algun soroll respiratori
- Sentim l’alè de la respiració a la galta
3.5. Truquem al telèfon d’emergències 112
Si la persona no respon i no respira amb normalitat, llavors:
- Si estem sols:
- Trucarem al 112 per demanar una ambulància
- Si coneixem la existència d’un DEA (Desfibril·lador Extern Automàtic) molt proper, anirem a buscar-lo
- Si estem acompanyats:
- Li demanarem a l’altra persona que truqui al 112
- Tot seguit, i si coneixem l’existència d’un DEA molt proper, l’enviarem a buscar-lo
La persona que realitzi la trucada al 112 haurà de donar totes les dades demanades i esperar la confirmació de l’operadora abans de penjar el telèfon.
3.6. Si no tenim un DEA a l’abast, cal començar les maniobres de RCP
Compressions toràciques
- Col·locarem la víctima panxa amunt, si encara no ho hem fet (sobre una superfície dura), i ens posarem al seu costat a l’alçada del tòrax.
- Col·locarem el taló d’una mà sobre el centre del pit
- Col·locarem el taló de l’altra mà sobre aquesta i entrecreuem els dits
- Amb els braços totalment estirats i tan perpendicular com sigui possible sobre la víctima, començarem les compressions toràciques
- Deprimirem el tòrax uns 5-6 cm
- A un ritme de 100-120 per minut
- Continuarem amb les compressions fins que arribi l’ambulància, estiguem exhausts o la persona doni senyals de vida
4. Finalització de les maniobres
Donarem per finalitzades las maniobres de reanimació cardiopulmonar:
- Quan la persona doni senyals de vida (obri els ulls, es mogui, respiri,...)
- Quan estiguem (nosaltres com a reanimadors) esgotats
- Quan arribi l’equip mèdic que es farà càrrec de la persona que estem reanimant
Enllaços d'interès
Fonts d'interès general
- El concepte de Necessitat Humana Bàsica com a aproximació a la definició de la cura
-
Directrius 2015 per a la Ressuscitació de l’European Resuscitacion Council
- Audiovisual: Per l'autonomia i la independència de les persones
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Becklake MR, Kauffmann F. Gender differences in airway behaviour over the human life span.
Thorax, vol 54(12), pp 1119-1138. 1999. - Caruana-Montaldo B, Gleeson K, Zwillich CW. The Control of Breathing in Clinical Practice.
Chest, Vol 117(1) pp 205-225, 2000. - Chan Edward D, Welsh Carolyn H. Geriatric Respiratory Medicine.
Chest, Vol 114(6) pp 1704-1733 1998. - Córdova A. Introducción al sistema respiratorio. Fisiología Dinamica.
Masson 2003. 355-394 - Del Abril A., Ambrosio E., De BlasMR., Caminero A., Garcia C., De Pablo JM., Sandoval E. Fundamentos biológicos de la conducta.
Sanz y Torres 2001 - Encuesta Nacional de Salud 20001 en:
http://www1.msc.es/salud/epidemiologia/is/encuesta 2001 - FAROS Sant Joan de Déu [Seu web] . [Esplugues de Llobregat]: FAROS Sant Joan de Déu; [actualització 18 de maig de 2014; accés 5 de novembre de 2014]. Els menors de 4 anys no han de menjar fruits secs pel risc d'asfixia.
Disponible a: http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/menors-4-anys-no-han-menjar-fruits-secs-pel-risc-dasfixia - García Álvarez E, Carretero MD. Situacions d’Urgència y Emergència en pacients pediàtrics. A: III Curs d’actualització en cures d’Infermeria Pediàtrica; Seva: 7-9 de juny de 2012. [Barcelona]: Associació Catalana d´Infermeria Pediàtrica (ACIP);
2012. [No publicat]. - Grupo de Trabajo en Medicina de Urgencias (Santander). Manual de Urgencias para Enfermería. Madrid: Arán; 1990.
- Guyton A., Hall J.E. Principios físicos del intercambio gaseoso; difusión del oxígeno y del dióxido de carbono a través de la membrana respiratoria. Regulación de la respiración Tratado de Fisiología Médica.
McGraw-Hill-Interamericana 1997. 543-542, 567-577 - Küenzli, N; Kaiser, R; Medina, S; Studnicka, M; Chanel, O; Filliger, P; Herry, M; Horak, F Jr; Puybonnieux-Texier, V; Quénel, P; Schneider, J; Seethaler, R; Vërgnaud, J-C; Sommer, H. Public-health impact of outdoor and traffic-related air pollution: a European assessment.
The Lancet Vol 356(9232), 2 September 2000 pp 795-801. - Martín Fernández-Villacañas MD, Cascallana Montes B, Pulido del Pino M, Alía Garrido C, López San Miguel MA. Primeros Auxilios. [Madrid]: Macmillan Profesional; 2013.
- Nolan JP, Soar J, Zideman DA Dominique B. Directrius 2010 per a la Ressuscitació de l’European Resuscitation Council. Secció 1: Resum executiu [Internet].
European Resuscitation Council, Consejo Español, Consell Català de Ressuscitació; [2010] [accés 4 de novembre de 2014]. Disponible a:
https://www.erc.edu/index.php/docLibrary/nl/viewDoc/1293/3/ - Pérez Ortega A. Primers Auxilis: Mòdul transversal. Adaptat a les Recomanacions ILCOR 2010. Barcelona: Altamar; 2012.
- Sistema d'Emergències Mèdiques, Departament de Salut. Guia d'assistència prehospitalària a les urgències i emergències.
Barcelona: Servei d’Emergències Mèdiques; 2007. - Sunyer Jordi, Kogevinas Manolis, Antó Joseph M. Medio ambiente y salud.
Informe SESPAS 2002. - Thibodeau G.A., Patton K.T. Anatomía y fisiología del sistama respiratorio. Anatomía & Fisiología.
Harcourt 2000. 680-730 - Villalbí Joan R. El tabaco como problema de Salud pública
Informe SESPAS 2002.
Bibliografia recomanada
- FAROS Sant Joan de Déu [Seu web] . [Esplugues de Llobregat]: FAROS Sant Joan de Déu; [accés 5 de novembre de 2014]. Quaderns Faros.
Disponible a: http://faros.hsjdbcn.org/ca/cuadernos-faros - Godwin SA. Blind Intubation Techniques. A: Walls RM, editor. Emergency Airway Manegement.
4a ed. Philadelphia: Lippincott Williams & Wilkins; 2012. p.185-192. - Lacambra Moncho A, Guillamet Serra M. Principis bàsics de primers auxilis: eines per a la formació de Tècnics.
Barcelona: INDE; 2011. - Latorre Molina, Ricard. Obstrucció de la Via Aèria i Ennuegament [monografia a Internet].
[Barcelona]: SUVIT Grup de Suport Vital.[accés 6 de novembre de 2014]. Disponible a:
http://www.suvit.cat/images/multimedia/obstruccio.pdf - Moon RE. Treatment of diving emergencies.
Crit Care Clin. 1999 Apr; 15(2): 429-56. - Sakles JC, Brown III CA, Bair AE. Video Laryngoscopy. A: Walls RM, editor. Emergency Airway Manegement.
4a ed. Philadelphia: Lippincott Williams & Wilkins; 2012. p. 137-157. - Vissers RJ, Bair AE. Surgical Airway Management. A: Walls RM, editor. Emergency Airway Manegement.
4a ed. Philadelphia: Lippincott Williams & Wilkins; 2012. p. 193-219.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Marc Fortes Bordas
Màster en Educació per a la salut (UDL).
Des de maig de 2015 està a càrrec de la Direcció del projecte Infermera virtual del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB). Actualment és membre del grup MWCB-nursing. Dinamitzador de les xarxes socials, on dóna una visió infermera en els mitjans de comunicació social que potencia l’autonomia de les persones i la promoció de la salut. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB.
Des de 2008, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de l'atenció primaria. Va ser infermer assistencial durant 4 anys de la Unitat d'Atenció a domicili del CAP Les Corts de Barcelona on va intercalar de forma pionera l'atenció presencial i l'ús de les xarxes socials on va ser responsable d'estratègia 2.0. Actualment desenvolupa actuacions infermera en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC).
És autor de diverses publicacions, col·labora i participa en jornades, espais de debat i estudis d'investigació. També en docència de post-grau per a professionals de la salut.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Joan Tomàs Campabadal
Diplomat en Infermeria (UB) i Llicenciat en Ciències de la Informació. Actualment exerceix com a Infermer en una unitat medicalitzada del Sistema d’Emergències Mèdiques(SEM) i fa docència en l’assignatura d’assistència sanitària immediata al curs de formació bàsica per a policies a l’Escola de Policia de Catalunya.
Montserrat Sebastià Aymerich
Màster en Educació per a la Salut (UdL), Màster en Recerca Clínica (UB) i Màster en el Pacient Crític i Emergències (UB). Ha dedicat la major part de la seva vida professional en l'àmbit de les Cures Intensives.
Des del 2012 exerceix a l’Hospital Clínic com a Infermera en la Unitat de Cures Intensives Quirúrgica.
Des del 2014 s'inicia en el camp de la docència. Participa en l'edició del llibre 'Educación para la salud. Elabora un programa en 8 etapas'.
Des d'Octubre de 2016 desenvolupa el càrrec de Responsable de Projectes EpS (Educació per a la Salut) dins el projecte Infermera Virtual del COIB.
Begoña Ruiz de Alegría Fernández de Retana
Professora de l'Escola d'Infermeria Vitòria-Gasteiz. Diplomada en infermeria, llicenciada en antropologia (UPV), Diplomada en estudis avançats en psicologia social (UPV). Infermera de nefrologia-hemodiàlisi i diàlisi peritoneal ambulatòria. Experiència docent vinculada a les matèries de fonaments d'infermeria i infermeria medicoquirúrgica.