CaracterístiquespP@)
La pell, o membrana cutània, forma part del sistema tegumentari, constituït per la pell i els seus derivats: el pèl, les ungles i les glàndules subcutànies. És un dels òrgans més grans de l’organisme quant a superfície i pes. En la persona adulta, la pell recobreix una àrea d’uns 2 m², pesa uns 4,5-5 kg i té un gruix de 0,5 a 4 mm, segons la localització. La pell no tan sols recobreix la superfície del cos sinó que, a més, té diverses funcions.
1. Capes: epidermis i derma
En la pell diferenciem dues capes, una d’externa, l’epidermis, formada per epiteli de superfície i una altra d’interna, el derma o cori, formada per teixit connectiu.
1.Epidermis
L’epidermis està formada per epiteli estratificat pla o escamós i conté quatre tipus de cèl·lules principals:
- Els queratinòcits produeixen la queratina, que té efecte protector sobre la pell.
- Els melanòcits produeixen la melanina, que contribueix al color de la pell i absorbeix la llum ultraviolada.
- Les cèl·lules de Langerhans intervenen en les respostes immunes de la pell.
- Les cèl·lules de Merkel intervenen en la sensació de tacte.
Les cèl·lules de l’epidermis formen cinc capes, que s’anomenen, de la part profunda a la superficial: l’estrat basal o germinatiu, on es troben cèl·lules mare, l’estrat espinós, l’estrat granulós, l’estrat lúcid i l’estrat corni o queratinitzat.
2.Derma
El derma està constituït per teixit connectiu i conté fibres de col·lagen de tipus I i fibres elàstiques. Té dues capes que no estan clarament separades entre elles:
- La capa papil·lar és la més externa i està en contacte amb l’epidermis, conté fibres elàstiques.
- La capa reticular, és la capa més profunda i més ampla del derma, conté fibres de col·lagen.
Veure imatge: Pell i mucoses
2. Color de la pell
El color de la pell és el resultat de tres pigments: la melanina, els carotens i l’hemoglobina.
La quantitat de melanina fa variar el color de la pell, des del groc pàl·lid fins al negre. La manca de melanina a l’epidermis es pot deure o a l’absència de melanòcits (com en el cas del vitiligen, en què hi ha una manca total o parcial de melanòcits en algunes zones de la pell) o a la incapacitat dels melanòcits per sintetitzar tirosinasa, com passa en l’albinisme. Les persones de pell blanca tenen poca melanina en l’epidermis.
Els carotens són pigments ataronjats o groguencs, precursors de la vitamina A, presents en aliments com ara les pastanagues o el rovell de l’ou.
L’hemoglobina és de color vermell. És el pigment encarregat de transportar l’oxigen que hi ha a l’interior dels eritròcits o hematies.
FuncionspP@)
La pell protegeix l’organisme de lesions i infeccions, de la deshidratació i dels raigs ultraviolats. Detecta estímuls del medi ambient relacionats amb la temperatura, el tacte, la pressió i el dolor, i excreta diverses substàncies alhora que intervé en la síntesis de la vitamina D.
Termoregulació
La pell té un paper important en la termoregulació, que és l’equilibri o homeòstasi de la temperatura corporal. Els éssers humans són capaços de mantenir la temperatura corporal en 37 ºC, encara que la temperatura ambiental sigui molt variable. Bona part de la calor corporal és produïda per l’oxidació dels aliments i ha de ser eliminada contínuament per tal d’evitar que la temperatura corporal augmenti. La temperatura corporal és regulada per mecanismes que intenten equilibrar la producció i la pèrdua de calor. A l’hipotàlem hi ha un centre de control que funciona com un termòstat. (sist. nerviós central, encèfal)
Mecanismes de producció de calor
Si la temperatura ambient és baixa o algun factor causa una disminució de la temperatura corporal, es posen en marxa algunes respostes per tal d’elevar la temperatura corporal fins a nivells normals.
- La vasoconstricció: els impulsos que vénen del centre promotor de calor estimulen nervis simpàtics que provoquen la constricció dels vasos del derma, la qual cosa disminueix el flux de sang calenta des dels òrgans interns fins a la pell i, per tant, es conserva la calor de l’organisme.
- L’estímul simpàtic del metabolisme corporal: origina que la medul·la adrenal secreti norepinefrina (noradrenalina) i epinefrina (adrenalina) a la sang. Aquestes hormones produeixen un increment del metabolisme cel·lular, una reacció que produeix calor.
- Els músculs esquelètics: l’estimulació del centre promotor de calor causa estimulació de zones del cervell que incrementen la contracció muscular i els calfreds.
- L’estímul tiroïdal del metabolisme corporal: augmenta la temperatura corporal.
Mecanismes de pèrdua de calor
Si la temperatura corporal augmenta per sobre del que és normal es produeix suor, disminueix el metabolisme cel·lular, es dilaten els vasos sanguinis i els músculs queden relaxats.
Derivats de la pellpP@)
1. Pèl
Els pèls són filaments queratinitzats i la seva funció principal és la protecció. El pèl deriva del fol·licle pilós, la tija és la part visible del pèl mentre que l’arrel n’és la part oculta. Normalment la pèrdua de pèl al cap en una persona adulta és de setanta a cent cabells per dia. El pèl del cuir cabellut té una vida de dos a sis anys i reposa uns tres mesos. En un moment determinat, al voltant del 85 % del cabell es troba en període de creixement.
2. Ungles
Les ungles són plaques còrnies formades por cèl·lules epidèrmiques queratinitzades mortes densament agrupades. La superfície de la pell recoberta per les ungles és el llit unguial. La velocitat de creixement de les ungles depèn de l’edat, l’estat de salut i la dieta.
3. Glàndules subcutànies
Les glàndules subcutànies són replecs de l’epidermis a l’interior del derma. Hi ha diverses classes de glàndules associades amb la pell:
- Glàndules sebàcies
La secreció sebàcia consisteix en una barreja de lípids anomenada sèu. Evita que el pèl es ressequi i es trenqui, impedeix l’excessiva evaporació d’aigua, manté la pell suau i flexible i inhibeix el creixement d’alguns bacteris.
- Glàndules sudorípares
La suor és el líquid produït per les glàndules sudorípares. Consisteix en una barreja d’aigua, sals (sobretot clorur sòdic), urea, àcid úric, aminoàcids, amoníac, sucre, àcid làctic i àcid ascòrbic. La funció principal és ajudar a regular la temperatura corporal. - Glàndules ceruminoses
Són glàndules sudorípares modificades situades a l’oïda que segreguen cera. Juntament amb els pèls del meat auditiu extern, proporciona una barrera per impedir l’entrada de cossos estranys a l’oïda externa.
- Glàndules mamàries
En la dona es desenvolupa una mama a cada costat de la cara anterior del tòrax. El creixement i l’activitat de les mames femenines depenen completament de les hormones. (sist.endocrí, prolactina)
4. Membranes
Es distingeixen diverses membranes o túniques:
- Túnica mucosa o, simplement, mucosa
És una membrana que entapissa una cavitat corporal que s’obre directament a l’exterior. Recobreix interiorment els sistemes digestiu, respiratori i reproductor.
- Túnica serosa o, simplement, serosa
És una membrana que entapissa una cavitat corporal que no està oberta a l’exterior. Recobreix els òrgans que es troben a l’interior d’aquesta cavitat. Són seroses les pleures, el pericardi i el peritoneu.
- Membranes sinovials
Recobreixen les cavitats de les articulacions sinovials. Les membranes sinovials secreten el líquid sinovial, que lubrifica el cartílag dels extrems articulars dels ossos durant el moviment i el nodreix. A més, hi ha les bosses sinovials, que són sacs en els llocs de fricció i que tenen la funció de facilitar-ne el desplaçament.
Comentaris
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Agur MR, Dalley F. Grant. Atlas de Anatomía.
11ª ed. Madrid. Editorial Médica Panaméricana; 2007. - Berne RM y Levy MN. Fisiología.
3ª ed. Madrid. Harcourt. Mosby; 2001. - Boron WF, Boulpaep EL. Medical Physiology. Updated edition.
Filadelfia (EEUU) Elsevier Saunders. 2005. - Burkitt HG, Young B, Heath JW. Histología funcional Wheater.
3ª ed. Madrid. Churchill Livingstone; 1993. - Costanzo LS. Fisiologia.
1ª ed. Méjico. McGraw-Hill Interamericana; 2000. - Drake RL, Vogl W, Mitchell AWM. GRAY Anatomia para estudiantes.
1ª ed. Madrid. Elsevier; 2005. - Fox SI. Fisiología Humana.
7ª ed. Madrid. McGraw-Hill-Interamericana; 2003. - Fox SI. Fisiología Humana.
10ª ed. Madrid. McGraw-Hill-Interamericana; 2008. - Gartner LP, Hiatt JL. Histología Texto y Atlas.
1ª ed. Méjico. Mc Graw Hill Interamericana; 1997. - Guyton AC. Tratado de Fisiología Médica.
11ª ed. Madrid. Elsevier España. 2006. - Jacob SW, Francone CA, Lossow WJ. Anatomía y Fisiología Humana.
4ª ed. Méjico. Nueva Editorial Interamericana; 1988. - Jacob S. Atlas de Anatomia Humana.
1ª ed. Madrid. Elsevier España, S.A. 2003. - Lamb JF, Ingram CG, Johnston IA, Pitman RM. Fundamentos de Fisiología.
2ª ed. Zaragoza. Ed. Acribia,SA; 1987. - Lumley JSP, Craven JL, Aitken JT. Anatomía esencial.
3ª ed. Barcelona. Salvat Editores S.A. 1985. - Moore KL. Anatomía con orientación clínica.
3ª ed. Buenos Aires 3ª ed. Buenos Aires. Editorial Médica Panamericana; 1993. - Netter FH. Sistema Digestivo. Conducto superior. Colección Ciba de ilustraciones médicas.
1ª ed. Barcelona. Masson-Salvat Medicina; 1981. - Netter FH. Interactive Atlas of Human Anatomy.
CIBA MEDICAL EDUCATION & PUBLICATIONS. 1995. - Netter FH. Atlas de Anatomia Humana.
3ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2003. - Pocock G, Richards ChD. Fisiología Humana.
1ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2002. - Pocock G, Richards ChD. Fisiología Humana.
2ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2005. - Regueiro González JR, López Larrea C, González Rodríguez S, Martínez Naves E. Inmunología. Biología y patología del sistema inmune.
3ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 2002. - Rhoades RA, Tanner GA. Fisiología médica.
1ª ed. Barcelona. Ed. Masson-Little, Brown, S.A. 1997. - Schmidt RF, Thews G. Fisiología Humana.
24ª ed.Madrid. Interamericana.McGraw-Hill. 1993. - Stevens A, Lowe J. Histologia Humana.
3ª ed. Madrid. Elsevier/Mosby; 2006. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
2ª ed. Madrid. Mosby/Doyma Libros; 1995. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
4ª ed. Madrid. Ediciones Harcourt; 2000. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
6ª ed. Madrid. Elsevier España, S.A; 2007. - Thibodeau GA, Patton KT. Estructura y Función del cuerpo humano.
10ª ed. Madrid. Harcourt Brace; 1998. - Tortora GJ, Derricskon B. Principios de Anatomía y Fisiología.
11ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 2006. - West JB. Bases fisiológicas de la práctica médica.
12ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 1993.
Eva Rosa Carmona
Diplomada en infermeria (Escola Universitària d’Infermeria Vall d’Hebron – UAB). Postgraduada en infecció nosocomial, en atenció d’infermeria al malalt crític, en cirurgia i en CADI. Formació laboral: Infermera de l’Hospital Vall d´Hebron de Barcelona des de 1994. Hospitalització i serveis especials.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.