Infermera virtual.com

La sang consta d’una part líquida, el plasma sanguini, on es troben els elements sòlids en suspensió (les cèl·lules sanguínies).

La sang és de color vermell per la presència d’hemoglobina als hematies. El volum de sang circulant o volèmia és la quantitat total de sang que té un individu i representa aproximadament el 8 % del pes corporal (5,5 l en una persona de 70 kg). El plasma sanguini és un líquid de color groc clar constituït per un 95 % d’aigua. En condicions normals, en el plasma destaquen tres grans grups de proteïnes: albúmines, globulines i factors de la coagulació, com ara el fibrinogen i la protrombina.

Hi ha tres tipus de cèl·lules a la sang:

• Glòbuls vermells o eritròcits o hematies 
• Glòbuls blancs o leucòcits:
  • Granulòcits o leucòcits granulars (neutròfils, eosinòfils i basòfils)
  • Agranulòcits o leucòcits agranulars (limfòcits i monòcits) 
• Plaquetes o trombòcits

L’hematopoesi és el procés de formació, maduració i pas a la circulació sistèmica de les cèl·lules de la sang. Els tres tipus de cèl·lules sanguínies no s’originen a la sang, sinó que solament la utilitzen per fer les seves funcions o per desplaçar-se d’un costat a un altre. En realitat, provenen d’un precursor comú o cèl·lula mare que s’origina al teixit hematopoètic de la medul·la òssia i que és pluripotencial perquè pot diferenciar-se en qualsevol tipus de cèl·lula sanguínia.

Els glòbuls vermells o eritròcits o hematies són el tipus de cèl·lula més nombrosa de la sang, ja que constitueixen el 99 % dels elements sòlids de la sang. Tenen una vida limitada (uns cent vint dies). Tenen forma de discs bicòncaus. En l’home la quantitat és d’uns 5,200.000/m³ (5,2x10¹²/litre o 5 bilions d’hematies per litre de sang) i en la dona, de 4,700.000/mm³ (4,7x10¹²/litre) de sang.

La funció principal és transportar l’hemoglobina i, en conseqüència, portar oxigen (O₂) dels pulmons als teixits i diòxid de carboni (CO₂) dels teixits als pulmons. L’hemoglobina (Hb) és la responsable del color vermell de la sang i és la principal proteïna dels eritròcits (hi ha uns 15 g/dl de sang).

L’hematòcrit representa la proporció del volum sanguini total que ocupen els hematies. En condicions normals és del 38 % (±5) en la dona, i del 42 % (±7) en l’home.

L’eritropoesi és el procés de formació i maduració dels eritròcits i dura aproximadament una setmana. Hi ha dos factors reguladors de la producció d’hematies: l’eritropoetina i l’oxigenació tissular.

L’eritropoetina és el principal factor estimulador de la producció d’hematies. És una hormona circulant que es produeix en gran part als ronyons (80-90 %) i la resta, al fetge, cosa que explica que, quan fallen els dos ronyons, es produeixi una anèmia greu.

L’oxigenació tissular és l’altre gran factor regulador de la producció d’hematies. Qualsevol situació que provoqui una disminució de l’O₂ transportat als teixits (una hemorràgia o les grans altures) augmenta la formació d’eritròcits a través de l’estimulació de la producció d’eritropoetina.

Hi ha a més dues vitamines necessàries per a la maduració dels hematies, la vitamina B12 o cianocobalamina i l’àcid fòlic, necessàries per a la formació del DNA. Per tant, el dèficit de vitamina B₁₂ o d’àcid fòlic causa una anèmia per errada en la maduració dels eritròcits.

El ferro és un component essencial de l’hemoglobina (Hb), perquè és necessari per sintetitzar-la. L’organisme d’un home adult conté en total 4,5 g de ferro.

El ferro que s’ingereix en una dieta normal és d’uns 15-20 mg al dia. És absorbit a través de les parets de l’intestí prim en quantitats que depenen de les necessitats de l’organisme (aproximadament un 10 %), de manera que, encara que s’ingereixin aliments molt rics en ferro, només s’absorbirà el necessari a l’interior de l’organisme i la resta serà eliminada en la femta. El ferro finalment s’emmagatzema i dóna lloc als dipòsits de ferro o ferritina. 

Veure imatge: Metabolisme del ferro


 

Un cop passen a la circulació, els eritròcits tenen una vida mitjana d’uns cent vint dies, abans de ser destruïts, o bé envelleixen o es trenquen si passen per llocs estrets, amb la qual cosa s’allibera el ferro del grup hem a la sang perquè pugui ser utilitzat altre cop.

Hi ha dos grans tipus de leucòcits:

• granulòcits o polimorfonuclears, són els neutròfils, els eosinòfils i els basòfils 
• agranulòcits o mononuclears, són els monòcits i els limfòcits

Malgrat que tots els leucòcits participen en la defensa dels teixits davant els agents causants de malalties, cada classe de cèl·lula té un paper diferent. Els neutròfils i els monòcits defensen l’organisme en fagocitar microorganismes estranys. Els eosinòfils i els basòfils augmenten en cas de reaccions al·lèrgiques. Els limfòcits defensen l’organisme per mitjà de l’anomenada immunitat específica.

Una persona adulta té uns 7.000 glòbuls blancs/mm³ de sang. Si el nombre és major que 10.000/mm³ es diu que hi ha una leucocitosi i si és menor que 4.000/mm³ es diu que té una leucopènia.

En el teixit hematopoètic de la medul·la òssia es troben les unitats de cèl·lules progenitores formadores d’on deriven els granulòcits neutròfils i els monòcits.

Los granulòcits que es formen en la medul·la òssia queden emmagatzemats fins que es necessiten en alguna part de l’organisme i aleshores passen a la circulació sanguínia, amb una vida mitjana de poques hores. Els monòcits passen a ser macròfags tissulars amb capacitat fagocitària, és a dir, d’ingerir partícules estranyes sòlides.

Los granulòcits neutròfils representen un 60 % del total de leucòcits circulants i, per tant, són els més nombrosos. Són fagòcits, és a dir, que són capaços d’ingerir partícules estranyes sòlides.

Los monòcits representen un 5,3 % del total de leucòcits circulants. Els més grans es transformen en macròfags, que tenen capacitat de fagocitar, com els neutròfils, i participen en les respostes immunològiques.

El sistema monocitomacròfag està constituït pel conjunt de monòcits, macròfags tissulars lliures i macròfags tissulars fixos que es troben als ganglis, la medul·la òssia, la melsa, els alvèols pulmonars, els sinusoides hepàtics (on reben el nom de cèl·lules de Kupffer). La micròglia que es troba al sistema nerviós central són macròfags especialitzats.

Els granulòcits eosinòfils representen el 2 % del total. Els seus valors en la sang s’eleven en la infecció per paràsits i les reaccions al·lèrgiques.

Els granulòcits basòfils només representen el 0,5 % dels leucòcits circulants i es considera que són precursors dels mastòcits, una vegada han emigrat des de la sang als teixits. Tant els basòfils com els mastòcits tenen receptors de membrana específics per a la immunoglobulina E (IgE), que és produïda per cèl·lules plasmàtiques com a resposta als al·lèrgens.

Los limfòcits són les cèl·lules sanguínies encarregades de la immunitat adquirida o específica. Circulen a través de la limfa. Hi ha dos tipus de limfòcits: limfòcits B i limfòcits T. Són els nostres gens els que determinen a quins agents estranys reaccionaran els nostres limfòcits.

El teixit limfoide està distribuït en el cos de manera molt avantatjosa per interceptar els agents invasors, com el teixit limfoide de la faringe oral i nasal intercepta els antígens que entren per les vies respiratòries altes, el del tub digestiu s'ocupa dels antígens que l'envaeixen a través de l'intestí, i el dels ganglis limfàtics s'ocupa dels antígens estranys que envaeixen els teixits perifèrics.

Limfòcits B i T

Els limfòcits B són els encarregats de produir anticossos o immunoglobulines específiques contra l’agent invasor, que circularan per la sang i la limfa. D’altra banda, s’han identificat subtipus de limfòcits T, coneguts com a marcadors CD, i n’hi ha diversos tipus: CD3, CD4, CD8.

Cada limfòcit T o B és capaç de reaccionar contra un antigen específic i la major part dels antígens activen a la vegada els limfòcits T i B.