Infermera virtual.com

Els desafiaments a què s'enfronta el preescolar consisteixen a no acceptar els límits i, al mateix temps, mantenir el seu sentit d'autonomia; la prevalença dels impulsos agressius i la interacció amb un cercle cada vegada més ampli d'adults i companys.

El preescolar experimenta sentiments de tota mena cap als seus pares: amor intens, gelosia, ressentiment i por que els seus sentiments negatius puguin provocar que l'abandonin. Cap als 3 anys l'infant és cada vegada més conscient de la relació de parella dels seus pares i expressa, al mateix temps, desig amorós i hostilitat cap al progenitor de l'altre sexe, alhora que rivalitza amb el del seu propi sexe (complex d'Èdip). Si els pares actuen de manera correcta, marcaran els límits al seu fill i el nen anirà interioritzant el seu lloc i la seva funció dins de la família: la relació dels seus pares i el seu lloc com a fill. S'identificarà de forma positiva amb el progenitor, i per extensió, amb els companys del seu mateix sexe, i construirà la seva identitat sexual, que es consolidarà de manera definitiva durant l'adolescència.

Aquest remolí d'emocions supera, de molt, la capacitat del nen per expressar-les o analitzar-les. En aquesta etapa no tolera les frustracions ni té maduresa neurològica suficient per controlar els seus impulsos, i s'adona que pot influir en aquells que l'envolten amb la seva conducta. Per molts pares pot resultar difícil comprendre el seu fill preescolar, perquè pateix canvis ràpids que poden desconcertar, canvis necessaris i normals en un desenvolupament correcte cap a l'autonomia i la maduresa: de la dependència total del lactant a una independència desafiant; del desemparament a l'ús d'un llenguatge sofisticat, i de l'alegria a la ràbia incontrolada.

En aquesta etapa els límits per al comportament són predominantment externs (normes imposades pels pares, cuidadors o mestres). El nen posa a prova aquests límits per aprendre a conèixer els comportaments que resulten acceptables i també per saber fins on arriba el seu poder sobre els adults importants per ell (normalment els pares). Això es veu reflectit, sobretot, quan vol cridar l'atenció de manera excepcional, fins i tot de manera negativa, o quan els límits són inconstants. Un exemple típic és el nen que no menja a casa, però sí que ho fa sense problemes a la llar d'infants.

L'oposició, el negativisme i les rebequeries són manifestacions normals en aquesta etapa del desenvolupament. A través d'una correcta disciplina el nen aprendrà a funcionar com a membre de la societat i a assolir els mecanismes necessaris per autocontrolar-se. El mal geni i la ira que manifesta el nen sorgeixen quan no pot aconseguir el que desitja en el moment en què ho desitja. La incapacitat del petit per controlar algun aspecte del món extern, (p. ex: el que es pot comprar o el moment en què es pot sortir a passejar) sol provocar la pèrdua del control intern i que tingui rebequeries. La por, el cansament excessiu o el malestar físic també poden provocar-ne. Quan estan reforçades per recompenses intermitents, com passa quan els pares accedeixen ocasionalment a les demandes del nen, les rebequeries poden convertir-se en una estratègia del petit per exercir el control. És necessari que els pares inculquin al nen gradualment l'existència de límits a la satisfacció immediata de les seves necessitats, i aquest s'adonarà a poc a poc d'allò que és acceptable i d'allò que no ho és. De la mateixa manera que li diuen allò que no ha de fer, és important que li transmetin allò que sí que està permès.

Les rebequeries solen començar al final del primer any de vida i són més freqüents a partir dels dos anys, quan ja sap la diferència entre el sí i el no. En aquesta edat no hi ha sentiment de culpabilitat per fer una cosa dolenta i, per tant, no és adequat pensar que el nen és desobedient. Als tres anys no té tampoc la sensació de culpa, però apareix l'afany d'agradar a l'adult a causa de la dependència que en té. Fins als 6-7 anys no es desenvolupa un veritable coneixement d'allò que està bé i allò que està malament.

Pautes que s'han de seguir davant d'una rebequeria

• Què s'ha de fer: 
  • Ensenyar al nen a expressar els seus sentiments. 
  • Comprendre el nen tenint en compte que no té els mecanismes necessaris per resoldre la situació. 
  • Distreure’l i anticipar-se a possibles atacs de mal geni. La distracció s’ha de fer discretament, si no el nen pot aprendre a amenaçar enrabiant-se per obtenir encara més atenció. 
  • Retirar-li l'atenció quan tingui l'enrabiada, ja que si no hi ha “públic” perd el sentit. És convenient vigilar que el nen no pugui fer-se mal. 
  • Elogiar i recompensar el nen quan tingui un comportament adequat. 
  • Organitzar l'entorn en funció de les seves necessitats i ensenyar-li hàbits mitjançant rutines en les activitats. 
  • Plantejar situacions en què pugui escollir d'acord amb les seves capacitats. 
  • Establir límits clars, coherents i raonables respecte a la seva manera d'actuar.
• Què no s'ha de fer:
  • Deixar-se fer xantatge, és a dir, cedir per tenir tranquil·litat, cosa que suposarà deixar el problema per més endavant.
  • Avisar-lo repetidament quan no ens fa cas. Si es fa una advertència és millor complir-la, i així tindrà sentit per al nen.
  • Ser incoherent en el comportament. Quan s'estableixen diferents patrons de conducta per al nen, aquest no estarà segur d'allò que s'espera d'ell i tendirà a no fer cas a cap dels dos o s'aferrarà a aquell que li resulti més indulgent.
  • Posar en qüestió l'amor del nen en funció del seu comportament, ja que pot afectar la seva autoestima. En definitiva, el que es pretén és que el nen aprengui a fer allò que és correcte i que ho faci en un ambient on se senti estimat i segur.