Què cal saber: Teràpies complementàries

Respirar

Cada vegada que es respira no només es produeix un intercanvi d’oxigen i de diòxid de carboni (CO2), sinó que també es mobilitzen l’energia i les emocions. Per això, les teràpies complementàries (TC) fan les indicacions següents:

 

  • És preferible fer una respiració el més completa, àmplia, profunda i lenta possible, ja que produeix efectes beneficiosos a tots els nivells: com més poc a poc es respira, més lenta és la freqüència cardíaca, i la persona més tranquil·la i relaxada se sent. 
  • Es recomana la ventilació diafragmàtica, ja que és el tipus de respiració que mobilitza més quantitat d’aire. 
  • Allargar la fase d’expulsió de l’aire respecte a la d’inspiració afavoreix la relaxació. 
  • Algunes creences, com que el fet d’aguantar la respiració quan es té singlot contribueix a eliminar-lo, són errònies. És més útil i saludable fer respiracions diafragmàtiques ben profundes.
  • Algunes persones fan respiracions de predomini toràcic per dissimular un abdomen prominent, la qual cosa només contribueix a augmentar-lo, ja que no s’exercita la musculatura abdominal.
  • Per tal de fer un intercanvi òptim de gasos a la sang i per millorar l’eliminació a la via respiratòria, cal mantenir una estona breu l’aire en els pulmons i aplicar el consell dels punts anteriors. 
  • Es recomana fer exercicis respiratoris i intentar automatitzar-los i integrar-los a les activitats de la vida diària. 
  • Respirar correctament pot ser un bon reequilibrador emocional i, per tant, un comportament que promou la salut. 
  • És útil saber identificar els bloquejos respiratoris, ja que són manifestacions de bloquejos emocionals; reconèixer-los, per tant, pot servir per prevenir malalties. 
  • S’ha de procurar anar sovint a indrets on es pugui respirar aire no contaminat. 
  • Cal dur a terme exercicis respiratoris durant el preoperatori i el postoperatori: abans de la intervenció quirúrgica, per afavorir la relaxació i per disminuir la por i l’ansietat, i, després de l’operació, per ajudar a eliminar l’anestèsia i afavorir el benestar general.

 
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

Llegir més...

Menjar i beure

Les teràpies complementàries (TC) tenen en compte alguns aforismes, com ara “Som el que mengem” i “Que el teu aliment sigui la teva medicina”, ja que les transgressions dietètiques poden ser causa de malaltia i anar en contra de l’estat natural d’equilibri atempta contra la salut natural.

Des d’aquest punt de vista, és important alimentar-se seguint les proporcions d’aliments recomanades per la Societat Espanyola de Dietètica i Ciències de l’Alimentació (SEDCA), representades en els gràfics següents:

 

Veure imatge: La roda dels aliments 

Veure imatge: La roda antioxidant dels aliments  

Els aliments que apareixen en aquesta segona roda són importants perquè promouen, més que altres, la neteja i el bon estat dels teixits; això fa que no s'hi acumulin toxines i que es mantinguin funcionalment joves i actius, el que afavoreix una bona salut per a tot l'organisme.

Respecte a l'alimentació vegetariana (sense carn, peix ni altres aliments d'origen animal) i sempre que es respectin les proporcions adients de principis immediats (hidrats de carboni, proteïnes i greixos) i vitamines i minerals, també pot resultar una alimentació saludable per a qualsevol edat.

Veure video:  Indicacions mèdiques de la dieta vegetariana i nivells d'evidència

Les teràpies complementàries (TC) fan les indicacions següents:

  • És important l’ambient del lloc on es menja: hi ha d’haver un mobiliari a mida, tant per a infants com per a adults, i els estris que s’utilitzen han de ser adequats. Menjar dret o mentre es camina no permet gaudir del menjar i dificulta la digestió. 
  • Preferiblement, s’ha de menjar només quan es té gana i després d’haver paït l’ àpat anterior. Si es menja quan es té set i es beu quan es té gana, l’organisme pot patir diversos desequilibris. 
  • Saltar-se àpats, menjar contínuament o fer un dinar lleuger i un sopar copiós, pot generar problemes de salut. Cal tenir en compte que els desajustos alimentaris, com ara menjar en excés per motius emocionals o no menjar per motius estètics o trastorns psicològics, són patologies només de l’espècie humana.
  • També cal tenir en compte que saltar-se un àpat no evita engreixar-se, sinó tot el contrari, ja que el cos es defensa acumulant.  
  • Durant els àpats s’ha de mastegar a un ritme moderat, ni massa ràpid ni massa lentament. A més a més, cal tenir en compte que, si es mastega amb amor, el gust dels aliments és més intens: la sensació del gust no s’origina en el menjar, sinó en l’experiència de la persona que menja. 
  • Cal procurar que els líquids que bevem siguin saludables i, sobretot, que no continguin un excés de calories buides. L’aigua, els brous vegetals i les infusions són les millors begudes per quan només tenim set. 
  • Cada persona té necessitats hídriques diferents en funció de la seva individualitat, salut i alimentació. Així, per exemple, no sempre és saludable beure grans quantitats d’aigua. 
  • Prendre cafè o te amb l’estómac buit pot treure la sensació de gana, però també pot bloquejar la capacitat de digestió. També la pot bloquejar fer glops grans d’aigua just abans o després dels àpats. En canvi, mentre es menja, és recomanable prendre glops d’aigua petits per afavorir-la. 
  • El més saludable és menjar productes autòctons, de temporada i poc manipulats, i cuinar productes frescos més que no consumir aliments congelats o precuinats. 
  • És recomana cuinar i condimentar de manera saludable en estris i envasos que no contaminin. 
  • Sempre que sigui possible, s’han de procurar evitar aliments que continguin additius i productes gaire refinats. És preferible consumir productes integrals.
  • De vegades, es confonen els desitjos i les emocions amb les necessitats del cos. Un exemple d’això seria el cas d’una persona que menja xocolata i altres dolços quan se sent trista.
  • En cas de malaltia aguda i, sobretot, de febre alta, es recomana no menjar proteïnes durant uns dies, seguir una dieta tova a base d’hidrats de carboni d’absorció lenta i hidratar-se amb begudes saludables per tal d’afavorir l’eliminació de toxines de l’organisme. 
  • Els productes làctics són una font molt important de calci i d’altres nutrients necessaris, però no se n’han de consumir en excés, ja que, generalment, tendeixen a provocar mucositat en l’organisme humà. Per això, quan hi ha mucositats o quan es té tendència a tenir-ne no es recomana consumir productes làctics ni tampoc fruites àcides. També cal estar alerta amb possibles intoleràncies a aquests productes, perquè, de vegades, passen desapercebudes i poden generar malalties. 
  • Quan alguna persona té símptomes com ara picors, nerviosisme, alteracions a la pell, alteracions digestives, mal humor, mal de cap, pèrdua o guany de pes sense motiu aparent, etc. sense objectivar cap patologia concreta, convindria estudiar la possibilitat que pateixi alguna sensibilitat alimentària desconeguda.

  
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Menjar i beure

Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta

Moure el cos implica també una mobilització del cos energètic de la persona. En moure’s, s’entra en contacte amb l’univers i se sent com es modifica l’espai quan l’ocupem, encara que sigui subtilment. Com que el moviment nodreix el sistema nerviós i activa l’energia, fa que es millori la concentració i la resistència a l’estrès i augmenti el sentiment de felicitat. Per això, les teràpies complementàries (TC) fan les indicacions següents:

 

  • De la mateixa manera que cada dia es menja, s’hauria de fer també activitat física suau, com, per exemple, caminar, repassar tots els recorreguts articulars possibles de manera simètrica i fer algun estirament, amb els exercicis de respiració adequats. 
  • Cal mantenir el sistema musculoesquelètic en bones condicions, ja que les limitacions i els dolors articulars i de les parts toves interfereixen en la vida diària i afecten l’estat emocional. 
  • Fer exercici molt sovint o de manera molt intensa no millora més la condició física, sinó que pot ser perjudicial. Cal tenir en compte, també, que l’exercici físic que fomenta la competitivitat no és el més adequat per mantenir un bon estat de salut. 
  • Cal trobar l’equilibri adequat entre la potenciació, la relaxació i els estiraments musculars, i entre repòs i moviment. 
  • Es recomana fer exercici en silenci o amb música relaxant i en espais amb l’aire al menys contaminat possible. Així, doncs, fer exercici en un entorn urbà contaminat no és la millor opció. 
  • Quan es fa exercici, cal no oblidar mantenir una higiene correcta i fer prevenció postural. No tots els tipus d’exercici són bons per a tothom, així, doncs, cada persona ha de cercar la disciplina més adient per al seu organisme. 
     
    Activitat física

 
 
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

Llegir més...

Reposar i dormir

Els beneficis de dormir de manera saludable són equiparables als de menjar sa, perquè mentre dormim es nodreixen el cos, la ment i el sistema nerviós. La persona que descansa correctament millora la immunitat, la força, la resistència, la vista i la complexió del cabell i de la pell, regenera els òrgans interns, i, per tant, promou la longevitat. Per això, les teràpies complementàries (TC) fan les indicacions següents:

 

  • Es recomana dormir a les fosques en una habitació al més silenciosa possible. El llit ha d’estar orientat amb el capçal cap al nord i no s’ha de situar ni a sobre de corrents subterranis ni a prop de xarxes elèctriques importants o altres fonts de contaminació electromagnètica. La roba de llit ha de ser al més lleugera i natural possible. I també és important que els colors de les parets de l’habitació, el mobiliari i les cortines siguin els més adequats. 
  • Cal mantenir un ritme de son adequat d’acord amb el fotoperíode, que és el ritme llum/foscor que ve donat pel moviment de la terra al voltant del sol. 
  • A l’estiu, es recomana fer la migdiada per compensar un fotoperíode llarg; en canvi, a l’hivern, a l’hora de la migdiada, s’ha de descansar però sense dormir. A més, cal tenir en compte que les migdiades llargues no són saludables i engreixen. 
  • És més important dormir durant la nit que el nombre d'hores de son. Si no és possible, és preferible dormir abans de dinar i no després, per evitar que la persona se senti pesada. 
  • S’ha d’evitar consumir productes que continguin estimulants per mantenir la vigília, com algunes begudes amb cafeïna, guaranà o alguns fàrmacs, si no és quelcom imprescindible, perquè desgasten l’energia no renovable de la persona. 
  • S’ha de tenir en compte que cada persona té uns requeriments i unes característiques de son diferents, en funció de la seva tipologia. 
  • El son és un hàbit que s’educa i s’adquireix des de la primera etapa de la vida. Per això, és molt important respectar unes condicions mínimes de foscor i silenci i ensenyar a gaudir del repòs, perquè tant infants com adults tinguin un son reparador.

 
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

Llegir més...

Eliminar

És important mantenir net l’entorn dels teixits per mantenir-nos sans. Les teràpies complementàries (TC) donen molta importància a l’eliminació dels productes metabòlics de rebuig, ja que és essencial pel funcionament correcte dels diferents òrgans i per mantenir el cos net. Per això, les teràpies complementàries fan les indicacions següents:

 

  • No s’ha d’ignorar l’estímul d’orinar o de defecar quan se’n tenen ganes. Respectar el ritme del cos ajudarà la persona a evitar problemes renals, com, per exemple, les infeccions d’orina, i a mantenir el to muscular adequat dels budells. 
  • Cal evitar l’ús de desodorants que bloquegen la producció de suor. La suor és un dels sistemes d’eliminació d’aigua que té també les funcions de regular la temperatura corporal i mantenir la flora de la pell i l’elasticitat. Les diferències en la quantitat i l’olor de la suor depenen del tipus d’alimentació, de la temperatura ambient, dels líquids ingerits i de la tipologia de cada persona. 
  • S’ha de vigilar que hi hagi una relació de coherència entre la ingesta de líquids i la seva eliminació a través de l’orina. La quantitat d’orina depèn dels líquids ingerits, de la dieta, de la temperatura ambiental, de l’estat mental, de les condicions físiques i tipologia de la persona. Cal tenir present que els diürètics no aprimen. Per tant, forçar l’eliminació de líquids per aprimar-se no és ni operatiu ni saludable.
  • Cal respectar el ritme deposicional de cada persona, tot i que l’evacuació hauria de ser diària i, preferiblement, al matí. Les característiques de les femtes també depenen de les diferències individuals esmentades. 
  • S’ha de tenir present que qualsevol producte amb finalitat laxant que irriti la mucosa intestinal, com, per exemple, les fulles de senet, resulta nociu. Si es pren fibra com a laxant, cal acompanyar-la amb líquids per evitar l’obstrucció del trànsit. 
  • Cal tenir en compte que expressar emocions també és una forma d’eliminació, ja que, d’aquesta manera, s’alliberen tensions d’origen divers i es restaura, en part, l’equilibri energètic. 
  • S’ha de considerar la respiració com una altra via d’eliminació, ja que una espiració profunda i sostinguda serveix per desbloquejar emocions i tensions. A més, l’espiració també és una via de sortida de l’aire que respirem (del biòxid de carboni i d’alguns tòxics) i de líquids.

  
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Eliminar

Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs

Per evitar perills i prevenir riscos, és important mantenir una nutrició física i emocional adequada i tenir la informació necessària per obtenir recursos que permetin la persona de tenir cura d’ella mateixa.

Les persones sempre intenten trobar la felicitat, però l’entorn no sempre és capaç de proporcionar-la; si la persona pot connectar amb el seu interior i busca la pau interna, aconseguirà la felicitat. Per això, les teràpies complementàries (TC) fan les indicacions següents:

 

  • La meditació és molt important, perquè calma la ment, la nodreix, purifica el sistema nerviós i proporciona coneixement, serenitat i alegria a un nivell més profund. Per tant, és una de les tècniques que proporciona la pau interior i la serenitat necessàries per enfrontar-se al món actual. La ment només es pot rejovenir en silenci, quan hi ha una absència completa de pensament i d’inquietud. 
  • Es recomana practicar tècniques de respiració, de relaxació, ioga i tai-txi, ja que proporcionen calma mental.
  • S’han de practicar disciplines que aquieten la ment, com les que es proposen en els dos punts anteriors, perquè promouen la capacitat de la persona d’estar alerta i de reaccionar ràpidament i adequada a qualsevol situació que la pugui perjudicar. 
  • Conèixer ja és prevenció. Per tant, sempre que s’esdevingui una situació nova o hi hagi un canvi important en la vida, cal cercar tota la informació possible per promoure la salut i prevenir la malaltia en la nova situació, ja sigui per un canvi d’habitatge, de feina o de parella, per exemple. 
  • Els adults que tenen cura d’infants han de conèixer els perills més freqüents d’aquesta etapa per poder-los prevenir de riscos específics. 
     
    Infància: factors i conductes de risc

 
  
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment

La comunicació i la interacció social són importants per a totes les persones, però cal tenir present que hi ha diferències culturals importants en l’expressió d’emocions i en les relacions interpersonals. En qualsevol cas, cal tenir en compte que no hi pot haver una bona comunicació si no hi ha respecte. Per això, les teràpies complementàries (TC) fan les indicacions següents

 

  • S’ha de considerar i respectar la distància personal en la interacció personal, que varia segons la relació de proximitat i la cultura. 
  • Cal dialogar respectant el torn de paraula. Hi ha un ritme òptim emissor/receptor en els diàlegs, que s’aprèn durant el període de lactància, amb els intervals entre succions, el ritme amb què es produeixen aquestes succions i amb la intercomunicació mare-nadó o nadó-alimentador. 
  • Durant una conversa cal estar al 100%: s’ha d’escoltar l’interlocutor per ser escoltat, mirar-lo atentament i percebre tot allò que va més enllà de les paraules. 
  • Cal adequar el llenguatge corporal i gestual al llenguatge verbal per aconseguir una coherència en la comunicació. Dir les coses de manera agradable és més saludable per a tothom. 
  • També s’ha de tenir present que qui riu més no és més alegre, ni qui parla més no és més simpàtic. Per tenir una bona salut mental, és important respectar el silenci i la textura emocional ambiental.
  • L’expressió verbal i gestual dels sentiments, de les preocupacions, etc. és, també, una forma d’eliminació molt important per fer higiene mental i de l’esperit; per tant, aquestes expressions no s’ha de reprimir. No acceptar la tristesa, fer veure que s’està content o dissimular els sentiments desgasta inútilment l’energia i, a la llarga, passa factura
  • Fer tertúlia fa salut. L’ésser humà és gregari i social, és a dir, necessita el contacte amb altres éssers humans. Comunicar-se no vol dir només parlar per transmetre informació, per sol·licitar quelcom o per saludar; les persones es comuniquen per plaer, com si fos una activitat lúdica. 
  • Quan es visita una persona malalta, cal evitar les converses sobre les malalties dels altres. El malalt és el protagonista i minimitzar-ne el patiment no l’ajuda.
  • La llibertat de cadascú acaba on comença la dels altres. Per tant, cal respectar els espais on es coincideix amb altres persones. S’entén com a espai el físic i material, però també l’ideari mental i el sentiment anímic més íntims que, encara que menys tangibles, cada persona viu també com un espai en el qual es necessita respecte.

  
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

Llegir més...

Treballar i divertir-se

Gaudir de la vida i compartir-la o divertir-se amb els altres, sense renunciar a un espai propi, és tan necessari com treballar. El treball és bo quan no només facilita la subsistència sinó que també contribueix a la realització personal de cadascú, sense privar la persona del temps de lleure. Per això, les teràpies complementàries (TC) fan les indicacions següents:

 

  • Cal tenir sempre en compte que la feina és un mitjà per viure, no és la vida. Cal trobar un equilibri entre el temps que dediquem a la feina i el temps per a les tasques personals, perquè també hi hagi espai per estar amb la família i els amics.
  • Així, és important trobar un estat d’equilibri, il·lustrat per la frase següent: “Primer l’obligació i després la devoció”. Les obligacions d’una persona no tenen relació només amb la seva productivitat social (tasques laborals), sinó també amb si mateixa. Fer la feina amb amor no significa addicció al treball. Tot i així, també és cert que no tothom té la mateixa escala de valors i cal respectar-ho.
  • En la mesura que sigui possible, es recomana que hi hagi una certa coherència entre la feina i la ideologia i les habilitats naturals de la persona. S’aconsella treballar en alguna cosa en què la persona pugui gaudir. 
  • És important que l’ambient de treball, tant el factor humà com el físic (la temperatura, la llum o el soroll), sigui saludable i adequat. D’aquesta manera, s’aconsegueix un rendiment més bo, una major satisfacció personal i mantenir un estat de salut òptim. 
  • S’ha de tenir present que l’objectiu de les persones no és només gaudir del cos i dels sentits, sinó també controlar les emocions negatives, com l’ira, l’enveja, la gelosia o la por, i reforçar emocions nobles, com l’amor, la compassió, el perdó o la veritat. 
  • Cal aconseguir un equilibri entre gaudir en companyia i no perdre l’espai individual. L’espai personal individual és molt necessari per a l’harmonia de la persona i per adaptar-se a qualsevol mitjà social. 
  • És molt important educar els més petits en el plaer de la feina ben feta, la disciplina per aconseguir-la i l’autorespecte per procurar-se un descans i un lleure òptims.
  • Per divertir-se no és necessari fer grans ni coses ni molt cares. Les diversions més grans del món són gratuïtes. Les coses més senzilles poden produir els plaers més grans.

 
Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

Llegir més...

Tòpics i conductes errònies

Sovint les persones es mouen seguint un conjunt d’idees populars que han esdevingut tòpics i que, moltes vegades, condueixen a un comportament erroni. N’hi ha de molt diverses, segons els diferents grups socioculturals. Tot seguit se’n presentaran algunes, relacionades més directament amb les teràpies naturals i complementàries.

  • “No només serveixen per quan s’està poc malalt o per quan ja no hi ha res a fer”. Malauradament, el seu desconeixement fa que les persones que sovint les utilitzen estiguin en el segon supòsit. O que només s’hi recorri en situacions banals. La realitat és que són una potent eina preventiva, molt efectives en les disfuncions integrals de la persona i sempre de gran ajuda fins i tot quan les teràpies més convencionals ja no tenen resposta. 

 

  • “Són placebos i funcionen per suggestió”. Si fos així no serien tan eficients en nens, per exemple. L’efecte placebo (o efecte de suggestió) existeix en tots els estudis mèdics i farmacològics que s’han dut a terme. De fet, es considera que entrar a formar part d’un estudi farmacològic ja millora la simptomatologia de la malaltia. Però tenim una base científica que demostra els efectes dels tractaments que s’apliquen de la mateixa manera que hi ha explicacions sobre els tractaments de la medicina convencional. 
  • “No hi ha cap motiu perquè triguin més a fer efecte”. Depèn del cas poden ser d’efecte tan o més ràpid que les utilitzades per la medicina oficial. Però com que es busca la causa més profunda de la malaltia i el seu autèntic sanejament, sovint els tractaments es mantenen encara que desapareguin els símptomes inicials. Segueixen el procés que marca l’estat de la persona, no un protocol preestablert. 
  • “Cal tenir en compte la seva possible toxicitat”. Tant en la medicina convencional com en la naturista hi podem trobar remeis tòxics. En tots dos contextos de tractament la innocuïtat i l’eficàcia dependran de l’ús que en facin els professionals. Pensar que els tractaments naturals no tenen cap interacció amb els fàrmacs és un error amb possibles conseqüències negatives. 
  • “Cal tenir en compte que poden interaccionar amb altres tractaments”. La majoria de remeis que es recomanen des de les teràpies naturals i complementàries tenen el seu origen en les plantes i poden interaccionar amb els fàrmacs convencionals. És important informar la infermera i/o el metge si s’està prenent algun remei amb plantes o altres productes, per evitar efectes indesitjables. 
  • “Poden tenir efectes secundaris”. Las teràpies complementàries, com les convencionals, poden tenir efectes secundaris, de vegades derivats d’un mal ús. A més, en el cas de les teràpies naturals i complementàries sovint es confonen “crisis curatives” amb efectes secundaris. Aquestes “crisis curatives” signifiquen la posada en marxa d’eliminacions de toxines per vies fisiològiques, durant les quals es poden presentar, per exemple, mucositats o erupcions, que remetran espontàniament i amb un resultat favorable per a la salut de la persona. 
  • “Cal valorar si són més cares o no”. En realitat són productes molt més barats que els fàrmacs convencionals. La diferència és que no estan subvencionats encara pel sistema sanitari oficial, ni es produeixen a la mateixa gran escala que aquests fàrmacs (entre altres motius). D’altra banda, si aquestes teràpies s’utilitzessin fent prevenció segurament es necessitarien menys sovint, ja que hi hauria menys malaltia. 
  • “Més enllà de dir que són coses de curanderisme”. Com s’explica en la història d’aquestes teràpies, per bé que són tan antigues com la humanitat, cada vegada més han estat i estan sent investigades. Avui, de la majoria, es pot demostrar quin és el seu mecanisme d’acció així com analitzar-ne els components.

 

Llegir més...

Descripció

Les teràpies complementàries (TC) poden ser moltes i diverses, però tenen un objectiu comú: assolir l’harmonia del cos, de la ment i de l’esperit. Aquestes teràpies treballen per promoure la salut i prevenir la malaltia des d’unes actituds positives envers la vida i les relacions interpersonals, des d’una higiene corporal i alimentària adients i evitant que l’organisme entri en contacte o ingressi cap element que pugui ser nociu per al desenvolupament de la persona.

 

Les teràpies complementàries (no convencionals), algunes de les quals es consideren teràpies naturals, deriven de coneixements que provenen de diferents cultures, algunes d’elles mil·lenàries. Una part d’aquests continguts ha estat sistematitzada i, en bona mesura, comprovada científicament. 

Aquestes teràpies aporten una forma diferent d’entendre l’ésser humà, de promoure una vida saludable, de diagnosticar i de prevenir, de tenir cura i de guarir les persones que emmalalteixen. A més, afavoreixen el benestar en general i sempre procuren treballar de la manera menys intrusiva possible, és a dir, interferint mínimament en els processos de cada organisme.

Les teràpies complementàries porten implícita una perspectiva natural, una manera de viure, de tenir cura de la salut, que té molts punts en comú amb les definicions de salut i de malaltia més contemporànies. Respecten els processos naturals que cada organisme posa en marxa a cada moment per trobar l’equilibri, ja que el grau de salut o de malaltia canvia al llarg de la vida de la persona. Totes dues, la salut i la malaltia, conformen l’ésser en la seva adaptació vital (Mejías F, Serrano MD. Enfermería en Psiquiatría y Salud Mental. DAE (Mad.). 2000; 282-283). Les teràpies complementàries (TC) afavoreixen una adaptació saludable a la vida, i consideren que l’ésser humà no tan sols és matèria, sinó també energia. Així, doncs, les actituds i les emocions positives, constructives, també són necessàries per mantenir una vida saludable.

Les teràpies complementàries s’utilitzaran, majoritàriament, de manera complementària als tractaments convencionals, de manera que s’afegeixin a les altres cures per aconseguir un benefici màxim per a la persona. Aquestes teràpies permeten, en qualsevol etapa del cicle vital, gaudir d’una vida saludable, prevenir de les malalties i acompanyar satisfactòriament la persona fins al final de la vida.

La informació sobre aquestes teràpies és essencial i, en darrera instància, cal recordar que la salut és responsabilitat de cadascú. L’equip de salut informa, educa i posa a l’abast les tècniques més adients, del tipus que sigui, convencionals o complementàries, perquè la persona treballi per restablir l’equilibri físic, psíquic i emocional. Els professionals formats en aquestes teràpies la podran aconsellar i/o tractar amb les que puguin ser més adients i útils a cada moment.

Per entendre i conèixer què són les teràpies complementàries, en cal conèixer l’origen i la perspectiva des de la qual entenen el procés salut/malaltia.

Comentari lingüístic sobre teràpies complementàries i alternatives

Llegir més...

Història i evolució

És difícil delimitar l’origen i l’extensió de les teràpies complementàries (TC). En realitat, es pot considerar que han acompanyat la humanitat al llarg de tota la Història.

Des que l’ésser humà ha estat considerat com a tal, és sabut que ha intentat guarir-se i alleujar els seus patiments fent servir el que tenia a l’abast en el context natural més immediat.

Això vol dir que els humans que van viure a les cavernes ja coneixien i empraven plantes, minerals i productes animals com a remeis guaridors; ja preparaven infusions de vegetals, ungüents i cataplasmes; practicaven tècniques per tenir cura de les persones i, de ben segur, també coneixien i seguien conductes que afavorien la salut.

 

En els inicis de la Història, només hi havia una manera de guarir, per bé que amb les diferències pròpies de cada assentament humà. Els coneixements curatius eren custodiats pels més savis, transmesos per via oral als seus descendents i ampliats i canviats en funció dels contactes amb altres pobles. De fet, encara ara, com abans, en totes les famílies, perviuen costums i creences relacionats amb la salut i la malaltia que s’han transmès al llarg de generacions.

Això no vol dir que les teràpies complementàries i, entre aquestes, les anomenades naturals, representin un conjunt de coneixements antics, empírics (basats en l’experiència), no científics, no acadèmics (no reconeguts pels estudis oficials). Al contrari, els seus continguts de coneixement i les seves pràctiques en l’art i en la ciència de tenir cura de la persona i de guarir-la s’han anat desenvolupant i sistematitzant durant segles, paral·lelament a la tecnificació i la recerca científica de la medicina que es coneix com a convencional o oficial (anomenada, altrament, medicina hegemònica o halopàtica).

Quan encara no es coneixia prou bé el funcionament del cos humà, el saber que algunes persones tenien per curar es confonia, de vegades, amb la màgia. Això va comportar la persecució dels que tenien el saber de guarir. Algunes persones, sobretot dones, van ser considerades bruixes o bruixots i van ser perseguides per l’Església. Tothom coneix més o menys les persecucions de la Santa Inquisició i la crema de bruixes, que, en part, no eren més que persones que coneixien les propietats curatives de les herbes i altres remeis.

Al llarg del temps, el misteri de la curació i dels diferents tractaments per aconseguir-la ha estat molt lligat a les dones pel fet de ser, també, les que coneixien el misteri d’acompanyar i ajudar tant en els infantaments com en el comiat de la vida. Les dones, com que necessitaven uns coneixements per preservar la vida des dels seus inicis, han estat garants d’aquests sabers des de l’antigor fins avui, malgrat les dificultats derivades de la religió i de les diferències socials i de gènere.

A totes les poblacions petites, més que no a les grans ciutats, si es parla amb la gent gran, es poden fer grans descobriments sobre el saber popular relacionat amb la cura de les persones. En molts pobles encara hi ha la persona que curava els espatllats, una figura propera als actuals osteòpates, que, de la mateixa manera que guaria els animals, guaria les persones, sobretot quan tenien un problema relacionat amb els ossos. És coneguda, en aquest sentit, la ruta de les trementinaires de Tuixén, a la comarca de l’Alt Urgell, un recorregut que feien cada any algunes dones amb l’objectiu de recollir totes les herbes remeieres que els caldrien per tenir cura de la gent de les contrades.

Parlant i investigant, es poden trobar històries molt interessants. En molts pobles d’arreu s’han pogut recopilar extensos manuals d’herbes remeieres que es poden contrastar amb els millors compendis de fitoteràpia actuals. Se’n podrien posar molts exemples, no només d’herbes, sinó també, per exemple, de cataplasmes fets amb altres substàncies i de moltes altres accions i pràctiques per tenir cura i guarir la persona.

Amb el pas dels anys, s’han preservat uns coneixements que, tot i que inicialment eren només empírics (basats en l’experiència), finalment han estat estudiats des d’una perspectiva més científica, de manera que, cada vegada més, se’n reconeix i demostra l’eficàcia. Això ha facilitat que aquelles formes de curar que, de vegades, eren amagades, mal considerades o perseguides vagin sent, a poc a poc, objecte d’un estudi acadèmic curós i, cosa que és més important, estiguin començant a confluir per complementar-se les unes a les altres juntament amb els tractaments convencionals, en un únic camí per tenir cura de l’ésser humà de la manera més integral possible.

Llegir més...

Objectius

L’objectiu general de les teràpies complementàries (TC) és promoure un estat de salut física, mental i emocional, prevenir el viratge cap a l’estat de malaltia i pal·liar-la, en la mesura que sigui possible. D’aquesta manera, s’aconseguirà la millor qualitat de vida en qualsevol situació i, a través de l’educació per la salut, s’arribarà a la major autonomia possible a l’hora de tenir cura d’un mateix.

 

Més concretament, amb el coneixement i la praxi de les teràpies complementàries es podrà

  • Potenciar l’equilibri entre el cos energètic i el físic de la persona i treballar, així, des d’una actuació terapèutica més àmplia i integral davant qualsevol situació de desequilibri. 
  • Promoure una higiene corporal (mantenir una postura adequada, respirar correctament, conservar l’estat de la pell, alimentar-se saludablement...) i mental adients per aconseguir harmonitzar més l’ésser humà amb la natura que l’ha produït i l’entorn en que viu. 
  • Evitar, en la mesura que sigui possible, el contacte i/o l’ingrés a l’organisme de qualsevol element que pugui ser nociu per a la persona i el seu desenvolupament. 
  • Afavorir, mitjançant diferents tècniques, l’eliminació que l’organisme humà sovint inicia espontàniament per netejar-se i restablir les seves funcions. 
  • Facilitar actituds i comportaments positius davant la vida i les relacions interpersonals, donant eines per elaborar les pèrdues, solucionar conflictes i superar-se tot aprofitant les circumstàncies més difícils.

 
Els professionals que donen consell i assistència a través de les eines diverses que aporten les teràpies complementàries consideren molt important la vessant pedagògica i informativa de la seva tasca. Així, procuren explicar als usuaris continguts útils per entendre d’una forma diferent com funciona el cos i, sobretot, la importància de la interrelació entre el cos, la ment i les emocions. D’altra banda, també consideren cabdal ajudar les persones a adquirir el coneixement i la responsabilitat de tenir cura d’elles mateixes per tal de poder participar de les decisions i els tractaments més adients, conjuntament amb els professionals que els donen suport i ajut.

Llegir més...

El procés salut-malaltia

  1. Com actuen les teràpies complementàries. Els símptomes funcionals i el seu valor preventiu
  2. La vida com un seguit d’etapes en un contínuum de salut i malaltia 
  3. Consideració del factor emocional com a generador de malaltia i importància de l’energia vital com a motor de l’ésser físic i psíquic (mental) 

 

Per entendre què són les teràpies complementàries (TC), la filosofia que les sustenta, el seu camp d’acció i com, quan i per a qui poden ser útils, caldrà, primerament, conèixer diferents conceptes relacionats amb la seva manera de concebre el procés salut/malaltia de l’ésser humà. Per això, a continuació, es tractaran alguns conceptes clau com els símptomes funcionals, les etapes del contínuum salut/malaltia, el factor emocional i l’energia vital.

D’altra banda, també es parlarà de com aquestes teràpies es poden complementar amb la medicina convencional. Al llarg de la vida hi haurà moments en què es faran servir només les teràpies complementàries, d’altres en què se seguirà la medicina convencional i d’altres en què es combinaran totes dues, segons el cas i la tria de cada usuari.

La medicina oficial i les teràpies complementàries consideren i practiquen formes diferents de diagnosticar i de tractar la malaltia, però el seu objectiu primordial és el mateix: aconseguir el màxim estat de salut per a cada individu.

En general, les teràpies complementàries es basen en un conjunt de coneixements teòrics sobre el funcionament de l’organisme humà que no considera la malaltia com un enemic contra el qual cal lluitar i que cal eliminar. La persona es considera una unitat formada pel cos, la ment i l’esperit, de manera que el desequilibri de qualsevol d’aquestes parts, si no es restableix, comportarà un viratge de la salut cap a la malaltia. És des del coneixement d’aquest desequilibri que es trobarà la manera com resoldre’l. Per saber com solucionar una malaltia, cal, doncs, en primer lloc, observar-la.

Les teràpies complementàries es caracteritzen per

  • Donar molta importància a un estil de vida saludable. Una vida saludable no consisteix només a seguir una dieta i una rutina diària adequades, sinó també a procurar un pensament i unes emocions positives. 
  • Treballar des d’un context de coneixement que cerca l’origen dels trastorns de salut, igual que la medicina oficial. A diferència d’aquesta, però, les teràpies complementàries incideixen molt més en la prevenció, i solen donar la mateixa importància a les emocions, els pensaments, els sentiments i les creences de les persones que al cos, procurant que el component físic estigui en equilibri amb el mental i l’espiritual. 
  • Tenir més en compte com viu la persona, com veu i experimenta la malaltia, com percep el seu estat de patiment i, sobretot, quina és la seva actitud i la seva motivació per millorar la salut. 
  • Considerar que, tal i com reflecteixen molts manuals clàssics de naturisme en els quals recolzen, la persona perd la salut com més s’allunya de la natura (Lezaeta M, 1980). Tot i reconèixer els avenços tecnològics i químics que, entre altres, han contribuït a disminuir ostensiblement la morbiditat i la mortalitat de l’ésser humà, no es pot oblidar l’origen natural de la persona ni el fet que la natura conté allò que cal per viure en salut. Aprofitar els avenços de la ciència i del progrés no ha de voler dir rebutjar altres coneixements i pràctiques útils. Aplicant les diverses teràpies complementàries s’estan restablint unes formes de tractament que acostaran una altra vegada l’ésser humà a la naturalesa que li és pròpia, aquella de la qual prové, la mateixa que és capaç de despertar les capacitats d’autorregeneració que tot organisme viu posseeix. 
  • Tractar l’estímul curatiu des de diferents vessants i praxis, però sempre amb una visió holística de la persona (contemplant la totalitat de l’ésser). Per tant, aquestes teràpies treballaran també en l’àmbit de la conscienciació social pel que fa a totes aquelles pràctiques, coneixements i creences individuals i col·lectives que promoguin la salut en general i, molt especialment, que previnguin, elaborin i canalitzin el malestar emocional i mental.

 

1. Com actuen les teràpies complementàries. Els símptomes funcionals i el seu valor preventiu

L’organisme humà rep constantment informació i respon a diversos estímuls externs de manera diferent.

Un símptoma funcional és una resposta de l’organisme que intenta adaptar-se a estímuls que el desequilibren (Associació Nacional d’Elements Traça (1), 2003, 6).

Alguns factors i/o estímuls que poden provocar l’organisme humà i posar-lo en la necessitat de fer un esforç per reequilibrar-se són

  • Els factors climatològics, de pol·lució, de soroll ambiental, etc. 
  • La predisposició, entenent com a tal les tendències genètiques (familiars). 
  • Les agressions externes per part d’agents que poden infectar l’organisme: bacteris, virus, paràsits, etc. 
  • Les substàncies tòxiques que provenen de l’alimentació i/o de fàrmacs
  • Els traumatismes com els accidents, les operacions quirúrgiques, etc. 
  • L’estrès psicoafectiu, professional i social, que també genera tòxics interns i desequilibra el sistema hormonal i immunitari, de manera que representa un trastorn funcional molt important.

 
Cal considerar que, entre la manifestació de símptomes funcionals, que signifiquen la reacció de l’organisme davant d’un desequilibri, i els pròpiament patològics tal i com els entén la medicina convencional, hi ha un espai de temps que la medicina natural té molt en compte per treballar de forma preventiva.

Aquest és l’espai en què les teràpies complementàries actuaran per prevenir del pas d’allò que és funcional i, per tant, perfectament curable, a allò que és considerat patològic, és a dir, una situació en què l’organisme té dificultats per tornar a com era i/o funcionava abans d’haver-se vist exposat repetidament a l’estímul que l’ha desequilibrat.

Dit d’una altra manera, no és el mateix un refredat, en què els bronquis reaccionen amb una inflamació i produeixen moc per fer neteja i deixar l’arbre bronquial com abans que s’iniciés el procés, que una afectació bronquial crònica com a conseqüència de molts anys de tabaquisme que hagi malmès el teixit bronquial sense possibilitats de recuperar la funció normal. Les teràpies complementàries poden treballar, en aquest context bronquial i pulmonar, per promoure una bona higiene de l’aparell respiratori i prevenir dels trastorns de salut bronquial permanents; si la patologia és irremeiable, poden donar solucions per millorar i aconseguir el major benestar respiratori possible. En qualsevol cas, sempre s’intentarà tractar la causa del problema de salut i es tindrà en compte la individualitat de cada persona.

El concepte de terreny orgànic també és molt important per endinsar-se en la manera d’entendre la salut i la malaltia des de la perspectiva natural i el substrat de les teràpies complementàries. Es tracta de la receptivitat dels teixits orgànics de la persona a ser o no colonitzats per microbis, o a ser o no alterats per diverses substàncies que provenen de l’exterior o que el propi organisme ha generat com a reacció a alguna ingerència. És, doncs, la predisposició a emmalaltir, que, com és ben sabut, és diferent a cada persona: no tothom es posa malalt amb la mateixa freqüència ni amb la mateixa intensitat i localització de símptomes.

En temps de Louis Pasteur (1822-1895), químic i microbiòleg francès al qual es deu el procés de pasteurització i el descobriment d’algunes tècniques per desenvolupar vacunes, es va donar molta importància als agents externs amb capacitat infectiva invasiva, però després es va veure que el terreny orgànic, és a dir, la susceptibilitat a emmalaltir pot ser més decisiva. És per això que, per exemple, quan hi ha una epidèmia de grip, no tothom l’acaba patint. Dit d’una altra manera, quan dins d’un vagó de metro una persona esternuda, els microbis llançats a l’aire no afecten tots els passatgers.

El terreny orgànic ha estat estudiat per alguns metges molt reconeguts. És el cas de Gabriel Bertrand i Jacques Ménétrier, pares de l’oligoteràpia (que utilitza metalls a dosis ínfimes per reequilibrar l’organisme, per exemple, amb la combinació de coure, or i plata per potenciar les defenses orgàniques) o de Claude Bernard, gran estudiós de la immunitat i la receptivitat a les malalties; a qui Pasteur, al final de la seva existència, va adreçar aquestes paraules: “el terreny ho és tot, el microbi no és res” (Associació Nacional d’Elements Traça (2), 2002, 13-14).

Així doncs, el terreny orgànic es pot definir com la predisposició física i psíquica (mental) susceptible de provocar, en funció de les circumstàncies, una disfunció entre la salut i la malaltia, la qual, si no s’hi posa remei, acabarà derivant en una patologia o una lesió orgànica (cel·lular, de teixits). Per fer una bona prevenció cal, doncs, aprendre a conèixer les tendències pròpies. L’aplicació de diverses teràpies complementàries és útil per descobrir i reequilibrar aquestes tendències.

Quan una persona consulta el metge o la infermera i explica que es troba malament, que les coses no acaben d’anar com abans, manifesta, de fet, símptomes funcionals subjectius. Aquests símptomes podran o no ser comprovats per mitjà de resultats alterats en les anàlisis i altres exploracions. Tanmateix, el fet que els resultats d’aquestes proves siguin negatius no vol dir que no hi hagi cap problema, perquè la persona, quan es queixa, reconeix un avís del cos amb símptomes no necessàriament comprovables, però igualment importants, als quals les teràpies complementàries podran aportar solucions preventives.

També hi ha símptomes menys subjectius que es poden mesurar o evidenciar d’alguna manera, com ara les sensacions subsegüents a una tensió alta, una taquicàrdia (augment de la freqüència cardíaca), un broncoespasme (estretament de la llum dels bronquis), suors profuses sense motiu aparent, algunes inflamacions i infeccions, malestars digestius... Se’n podrien enumerar molts més. Tots ells són símptomes que la persona defineix amb sensacions subjectives, que es poden observar mitjançant alguna exploració, però encara no objectivables amb la demostració d’una lesió dels teixits orgànics.

En definitiva, és recomanable donar importància i consultar el metge i a la infermera si es tenen petites molèsties i disfuncions per tal de tractar-les, com abans millor, de manera adient, i poder gaudir del millor benestar possible: físic, mental i emocional. Cal tenir present que les teràpies complementàries tenen més capacitat resolutiva com menys deteriorada estigui la salut de la persona.

 

2. La vida com un seguit d’etapes en un contínuum de salut i malaltia

Qualsevol persona, al llarg de la vida, passa per estats diversos que s’han definit com salut o malaltia. El pas d’un estat a l’altre és una transició. La veritat, però, és que és difícil que una persona tingui un estat de salut complet en tots els àmbits (físic, mental, emocional) o que estigui malalta en tota l’expressió vital. L’observació demostra que hi ha etapes en què les persones tendeixen més a emmalaltir.

En la infantesa, l’adaptació al món i a la vida provoca moltes reaccions adaptatives que, en general, es tradueixen en malalties banals (lleus). En l’adultesa, les malalties van sent més estructurals (més profundes). Quan s’arriba a la vellesa, comencen a ser més freqüents les malalties degeneratives. Però això no sempre és així en totes les persones.

Normalment, més aviat es fluctua periòdicament entre moments de benestar i d’altres en què el malestar pot arribar a ser prou important com perquè sigui diagnosticat per part dels professionals de la salut. Per això es parlarà d’un contínuum entre els dos estats pels quals passa l’ésser humà (salut/malaltia).

Per tal d’aprofundir més aquest concepte, resultarà il·lustratiu fer referència a la taula de sis fases del doctor Reckeweg. Hans-Heinrich Reckeweg va néixer a principi del segle passat a Alemanya. Va ser un metge molt interessat en l’anatomia, la fisiologia i la química de l’organisme. Va treballar com a homeòpata i va desenvolupar estudis des d’una perspectiva específica (Reckeweg H-H, 1992; 5-21).

Reckeweg considerava que tots els processos que normalment s’anomenen malalties eren, d’una banda, l’expressió de la defensa contra homotoxines endògenes i exògenes (substàncies tòxiques generades per l’organisme o per agents externs) i, de l’altra, el resultat de l’esforç de l’organisme per compensar els danys ja esdevinguts. En qualsevol cas, considerava que els sistemes corporals sempre intentaran preservar la vida tant com sigui possible d’acord amb els mecanismes i les etapes que s’explicaran a continuació.

Quan Reckeweg parlava d’homotoxines es referia a substàncies de diversos orígens que són nocives per a l’organisme humà si aquest no les pot rebutjar pels seus mecanismes fisiològics naturals, uns mecanismes que el cos humà posa en marxa per rentar-se per dins i eliminar els verins. La majoria de malalties banals (aquelles en què no perilla la vida) serien, doncs, reaccions d’autorentat i autoreparació. Així, per exemple, la inflamació de la mucosa i la segregació més abundant de mucositat són reaccions davant d’un refredat, una gastroenteritis banal, una irritació de la bufeta urinària, etc. En aquests casos, l’organisme de la persona sana pot restablir l’estat de les mucoses, i la inflamació desapareix un cop feta l’eliminació necessària.

Reckeweg va dissenyar una taula amb les sis fases per les quals ell considerava que tota persona passaria al llarg de la vida: 

  • Excreció. Secreció i eliminació normals per part de qualsevol sistema o teixit orgànic. És el funcionament de cada sistema i el seu automanteniment. En aquesta fase es pot promoure la salut amb les eines que proporcionen les teràpies complementàries, entre altres. 
  • Inflamació. Reacció per eliminar tòxics que fan nosa. En aquest moment es pot acompanyar adequadament l’organisme en el seu procés eliminador mitjançant les eines adients que proporcionen les teràpies complementàries per a aquest cas (dieta curativa i drenadora, higiene de mucoses, etc.). L’organisme tendeix a tornar a la normalitat un cop acabada la feina de netejar-se i reequilibrar-se. 
  • Deposició. Hi ha massa tòxics o incapacitat per eliminar-los i l’organisme els diposita. Això s’esdevé quan el cos va perdent la capacitat reactiva (fase 2) i comença a dipositar les toxines. Ho fa, primerament, a les parts dels òrgans que no comprometen la seva funcionalitat i en teixits tous com, per exemple, diferents zones del teixit conjuntiu. Hi ha tractaments supressors de símptomes que poden contribuir a aquesta deposició perquè aturen l’eliminació natural. 
  • Impregnació. El dipòsit de tòxics és tan important que l’organisme difícilment pot reaccionar per eliminar-los i té dificultats per mantenir-los sota control. Llavors comencen a penetrar els teixits en profunditat. A aquesta fase, s’hi arriba, normalment, amb el pas dels anys i/o amb la suma de tractaments i d’actuacions que no han permès a l’organisme desenvolupar les seves capacitats autocuratives, però també segons la predisposició mòrbida (la tendència a emmalaltir) de cada persona. 
  • Degeneració. La impregnació important mantinguda per part de toxines diverses acaba malmetent els teixits i, per tant, els òrgans perden la seva funció i comencen a degenerar. Això tendeix a complicar-ne d’altres per extensió i acaba en un estat de malaltia sistèmica (que afecta una gran part o tot l’organisme de la persona). 
  • Neoplasma. Ja no és possible aturar la degeneració, que pot iniciar processos de càncer. És, segons la teoria de Reckeweg, el darrer estadi en la vida de la persona. Tanmateix, són coneguts casos de persones que, tot i arribar a aquest nivell de malaltia, l’han pogut superar i sanejar amb l’ajut de tots els recursos possibles de qualsevol tipus (medicina convencional i teràpies complementàries). Malauradament, hi ha persones que arriben a aquesta fase durant la infantesa.

 
Aquestes fases que s’acaben d’exposar poden tenir lloc, com s’ha dit, en qualsevol teixit del cos humà. El pas d’unes a les altres no va al mateix ritme en les diferents parts corporals. Cada persona té unes tendències constitucionals diferents, però, en general, les reaccions d’autoneteja de l’organisme acostumen a aparèixer des de les capes embrionàries (capes inicials de l’embrió humà que van donar lloc als diferents òrgans i parts del cos) més exteriors cap a les més interiors. Això vol dir que un cos jove i sa acostuma a fer les seves primeres reaccions en l’aparell respiratori, el digestiu i l’epidermis.

És cert que no es pot allargar la vida indefinidament. També és constatable que hi ha línies familiars que gaudeixen d’una constitució més sana i longeva i d’altres que tenen una història vital més feble i malaltissa. A més, és possible que una persona sana que faci una vida saludable i tingui a l’abast tots els recursos útils disponibles vagi canviant d’etapa en funció del desgast del cos i acabi l’existència amb molts anys i l’organisme poc impregnat de toxines.

Sigui quina sigui la circumstància de cadascú, des de la perspectiva del doctor Reckeweg és important procurar mantenir l’organisme en les tres primeres fases tant temps com sigui possible. Els tractaments complementaris volen aconseguir-ho procurant, sempre que sigui possible, resoldre símptomes sense suprimir-los, la qual cosa no vol dir que calgui rebutjar els tractaments convencionals quan siguin necessaris.

 

3. Consideració del factor emocional com a generador de malaltia i importància de l’energia vital com a motor de l’ésser físic i psíquic (mental)

Fins ara s’ha parlat de la part més física i material de la persona, tot i que, des de la perspectiva de les teràpies complementàries, no és la més important en la gènesi de la malaltia. Ara cal endinsar-se en el món de les emocions humanes i de l’energia que les sustenta per poder acabar de copsar i entendre els conceptes i la filosofia de les teràpies complementaries.

Qui més qui menys s’ha trobat alguna vegada malament o no prou bé, sense poder explicar exactament què li passa. En aquest moment, les exploracions i les proves complementàries, segurament, no poden evidenciar cap alteració orgànica, però la persona se sent malament. No hi ha dolor físic (de vegades, sí), però pot estar sentint molt dolor: dolor de l’esperit?, de l’ànima?, com se’n pot dir? És aquella part de l’ésser que no es veu però que hi és, aquella part que deixa el cos quan les persones moren. És el cos energètic, que, malgrat no veure’s, es mostra i es manifesta a través de les emocions.

Si a aquella persona que està malament se li demanés quan i com va començar aquest estat de desconfort general, o bé si el pot relacionar amb alguna cosa, potser parlant i pensant arribarà a alguna conclusió. Es poden imaginar algunes expressions que aquella persona podria verbalitzar: “des que vaig tenir un gran ensurt quan el meu fill petit es va accidentar”, “des que a la feina va passar tal cosa”, “des que em vaig discutir amb el meu pare”, “des que vaig trencar amb la parella”, “feia temps que només em passaven coses i tenia disgustos, una mala ratxa”, “des que vaig saber que...”, “estava trist, sense ànims”, etc.

Cada persona pot explicar situacions a partir de les quals va començar a tenir símptomes. Són situacions que van generar estats emocionals que la van desequilibrar, que es van quedar com enquistats, és a dir, que no es van poder elaborar en el seu moment i que segueixen produint dolor i sentiments.

Tot ésser humà, en la seva adaptació a la vida, al món i a la seva relació amb els altres, desequilibra i reequilibra constantment les emocions. En realitat, les emocions sempre existeixen, fluctuen com l’energia, perquè en són una expressió. L’ésser humà no pot existir sense sentir. Tota experiència vital comporta un sentiment més o menys agradable, més o menys constructiu, més o menys útil per al desenvolupament personal.

Les emocions són el substrat energètic de l’expressió del que l’ésser humà complet (biopsicosocial) sent quan l’organisme funciona i interactua. Són expressió anímica i/o espiritual de totes les reaccions químiques i conduccions elèctriques que hi tenen lloc. Són la part que no es veu, que només se sent, es nota; i que l’escorça cerebral permet pensar, reflexionar, explicar i recrear. Les emocions són tan potents que poden modificar la part biològica de l’organisme i les seves funcions habituals, de manera que es generin símptomes físics.

Igual que el dolor derivat d’una malaltia pot generar emocions com la por, la inseguretat, la desconfiança, la desesperança, la ràbia o la culpa, les mateixes emocions, originades per motius no físics, i no elaborades convenientment, poden generar, amb el temps, una malaltia física.

Edward Bach (1886-1936) va ser un gran estudiós de les emocions de l’ésser humà. Després d’haver arribat a ser un gran metge molt famós a l’Anglaterra de començament del segle passat, va abandonar tots els coneixements previs de la medicina clàssica per arribar a concloure que tota malaltia era conseqüència de les emocions. Nora Weeks, gran coneixedora de Bach, parla de la seva filosofia amb aquestes paraules: “...qualsevol pertorbació de la ment, com ara una preocupació, por o depressió contínues, no només tindria com a resultat una pèrdua de la pau i de la serenitat, sinó que es comunicaria al cos, a través dels nervis, i provocaria la desorganització del funcionament correcte dels òrgans i la pèrdua de to i de vitalitat en els teixits” (Weeks N, 1993, 50).

Des de la filosofia sobre la salut i la malaltia que va llegar Edward Bach, un practitioner (persona facultada pel Centre Bach d’Anglaterra per exercir com a terapeuta del sistema Bach) va escriure: “Els símptomes físics són l’últim recurs de l’esperit, i posen en relleu el desacord emocional perquè ens hi fixem i el tractem” (Boletín Practitioner, 2001, n.37/3). Aquesta reflexió subratlla un parell d’aspectes importants. En primer lloc, la importància de les emocions com a antecedents i precursores de malaltia, com s’acaba d’apuntar; en segon lloc, el fet d’entendre les emocions de desconfort com un avís. I, com diu la dita popular, el que avisa no és traïdor. Dit d’una altra manera, el cos sempre avisa, a través de les emocions, i posa de manifest els canvis en la seva energia vital.

Les emocions no sempre se saben expressar, sovint no es comparteixen, no se’n parla gaire. De vegades, costa que les persones expliquin que estan tristes, que mostrin el dolor, la frustració, l’enveja, la por, la inseguretat, la impotència, la ràbia... qualsevol sentiment que els causi malestar anímic. D’altra banda, l’expressió emocional també és un fet cultural.

Des de les teràpies complementàries, es considera que, per poder viure en salut, també és important manifestar les emocions, mostrar-les, compartir-les, no amagar-les i negar-les, sinó elaborar-les i canalitzar l’energia negativa (inconvenient, desfavorable per a la persona) perquè esdevingui energia útil i saludable.

Per exemple, és molt comú sentir parlar de contractures musculars. Si bé és cert que, per un sobreesforç breu, els músculs poden patir una contracció més o menys permanent o contractura, és a dir, quedar-se durs i adolorits, també és força habitual que aquest fet es doni a partir d’un estat emocional de patiment agut o sostingut o com a conseqüència d’actituds emocionals poc saludables, com ara la rigidesa mental cap a un mateix o envers els altres, la impaciència, la intolerància, la tirania, el control manipulador, etc.

Quan la tensió emocional es manté en el temps i no es relaxa, comencen a aparèixer, per diferents vies, trastorns mentals i/o físics. Així, per exemple, les emocions que fan que es contreguin alguns músculs de l’esquena poden acabar escurçant els espais intervertebrals de la zona i, a la llarga, comprometre les arrels nervioses que provenen de la medul·la. Com a conseqüència, tard o d’hora, si no s’hi posa remei, els òrgans que depenen d’aquella inervació es veuran afectats en les seves funcions.

D’altra banda, si s’estudien els mecanismes bioquímics de l’estrès, es pot entendre com les emocions, des del cervell mitjà, desencadenen canvis hormonals que, si no es reequilibren, acaben influint en els diferents sistemes orgànics i alteren de manera important la immunitat, cosa que pot comportar molts perjudicis. En definitiva, un sistema emocional saludable promou la salut general de l’individu.

La relació entre el component físic, l’emocional i el mental s’estableix a partir de l’energia. Així, el primer trastorn sempre és energètic i dóna pas a una manifestació psicoemocional, el tractament de la qual pot prevenir la malaltia física, evitar tractaments més agressius i reduir la medicació (Torres R, 2006, 227). En aquest ordre i amb aquesta prioritat, les teràpies complementàries treballen promovent la salut i prevenint la malaltia.

En resum, els sentiments de les persones sempre es manifesten amb unes actituds davant la vida i les relacions amb l’entorn i amb els altres. El fet que aquestes actituds siguin positives o negatives condicionarà el benestar o el malestar emocional de la persona, la seva energia positiva o negativa (favorable o desfavorable, convenient o inconvenient) –en definitiva, el seu estat de salut o de malaltia. Perquè, en conclusió, el sentiment i l’actitud afecten la bioquímica del cervell, i aquest és el que dirigeix el cos material.

La il·lustració següent mostra la dinàmica per la qual tot s’inicia amb una alteració energètica que provoca un trastorn psíquic (mental) que, al seu torn, es manifesta amb un símptoma funcional que acabarà produint, si no s’hi posa remei, una lesió orgànica. 

Veure imatge:  Com les emocions desfavorables poden generar malaltia

Aquesta aportació de la teoria energètica de la malaltia i de l’abordatge emocional en la prevenció és potser allò més destacable i diferent que les teràpies naturals i complementàries poden oferir. D’altra banda, cal tenir present que moltes d’aquestes teràpies també actuen en l’àmbit químic o físic. En realitat, de la mateixa manera que els diferents aspectes de l’ésser són indestriables, no es pot considerar que una teràpia actuï només en un àmbit. Més endavant, es presentarà una classificació, segons l’àmbit sobre el qual actuen, d’algunes de les diferents teràpies complementàries per intentar restaurar l’equilibri i l’harmonia de cos, la ment i l’esperit.

Llegir més...

Estructura i funció del cos humà

En les teràpies complementàries, és important que tingueu en compte que els termes estructura i funció del cos humà designen conceptes que, en ocasions, poden ser molt diferents de les nocions que habitualment es designen amb aquestes mateixes denominacions des d’altres perspectives o en altres tipus de teràpia.

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

 

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.
 

Llegir més...

Les teràpies complementàries en la promoció, el manteniment i la recuperació de la salut

1. En la promoció de la salut, 2. En la prevenció dels problemes de salut, 3. En el tractament i el control dels problemes de salut, 4. Al final de la vida.

 

Sovint es parla de les teràpies complementàries (TC) com si fossin un tractament. La veritat és, però, que els seus continguts teòrics també promouen formes de vida saludables, així com actituds mentals, comportamentals i espirituals afavoridores de salut.

Tot i que pot semblar que les teràpies complementàries són infinites per la diversitat de noms amb què se les coneix i per la varietat de maneres com s’apliquen, la majoria estan fonamentades en continguts de coneixement molt semblants.

Les anomenades teràpies complementàries comprenen tècniques manuals, aplicacions de diferents substàncies, dietes, consells higiènics, etc., però també sistemes mèdics complets i complexos per guarir i tenir cura de la persona des de les directrius apreses d’altres cultures.

Normalment, la majoria de persones pensen que és millor prevenir que curar i, per això, promoure una vida saludable és molt important en qualsevol etapa vital de la persona. Però, tot i promoure una vida saludable i prendre totes les mesures útils per prevenir la malaltia, les persones, tard o d’hora, emmalalteixen.

Seria convenient no cercar l’ajut de les teràpies complementàries com a darrer recurs, quan tots els altres tractaments i intervencions mèdiques no han pogut restaurar la salut desitjada. Cal aprendre a servir-se de les teràpies complementàries integrant-les en la manera de viure. D’aquesta manera es previndran les malalties, es promourà i es mantindrà la salut.

La majoria de símptomes que preocupen una persona jove o adulta, així com els que presenten els infants, poden trobar respostes de millora amb les teràpies complementàries. Les teràpies complementàries tindran en compte no tan sols l’etapa vital de la persona, sinó, encara més, la manera com el seu organisme físic, la seva ment i el seu estat emocional es manifesten en la seva malaltia. D’aquesta manera, es trobaran les teràpies més adients i, sobretot, s’educarà la persona afectada per una malaltia perquè entengui el seu problema i hi pugui fer front amb responsabilitat i de manera creativa.

A continuació es parlarà de la contribució de les teràpies complementàries al manteniment del benestar i el guariment de les persones en el contínuum salut/malaltia


1. En la promoció de la salut

Les persones que volen viure i ser tractades segons les directrius que s’aconsellen des de les teràpies complementàries hi trobaran formes saludables d’alimentar-se per tal d’acumular el mínim possible de residus tòxics a l’organisme i no emmalaltir. Així, per exemple, mitjançant exercicis respiratoris que també ajuden a calmar la ment i reduir l’ansietat, es manté net l’aparell respiratori i s’aprofita l’aire de la manera més adequada. A més, les teràpies complementàries també indiquen com mantenir en forma l’aparell musculoesquelètic de la manera més relaxada possible, proporcionen tècniques adreçades a sanejar emocions i a alimentar l’esperit, etc.

En definitiva, les teràpies complementàries ajuden que cada persona pugui aconseguir el millor estat de salut possible, pugui adaptar-se a l’entorn i pugui gaudir de les relacions personals. 

 

  2. En la prevenció dels problemes de salut 

Les persones afectades per disfuncions diverses, sense lesió orgànica, poden curar-se o, almenys, millorar molt l’estat de salut amb les tècniques i els tractaments que aporten les teràpies complementàries, per exemple, alliberant l’organisme de tòxics acumulats amb l’estimulació de les vies eliminadores fisiològiques (bàsicament, l’aparell respiratori, la pell, l’aparell digestiu i l’aparell urinari).

Quan es parla de disfuncions s’està fent referència als símptomes funcionals. Són casos en què la persona no es troba bé, però les exploracions mèdiques i les analítiques poden sortir dins de la normalitat. No són símptomes d’una malaltia concreta, són malestars en una o diverses parts del cos o, també, neguits i angoixes. Des d’una perspectiva natural, es dóna molta importància a aquests casos, i les teràpies complementàries, gairebé sempre, poden aportar bones solucions per millorar-los. Són símptomes que avisen que, tard o d’hora, en aquella mateixa part de l’organisme o en alguna altra que s’hi relaciona, es pot arribar a manifestar una malaltia, una patologia real, tal com l’entén la medicina oficial. 


3. En el tractament i el control dels problemes de salut

Les teràpies complementàries poden ser útils en les persones afectades per malalties més o menys importants, agudes o cròniques. Quan es pateix una malaltia important que ha estat diagnosticada mèdicament i que requereix tractaments mèdics convencionals complexos, les teràpies complementàries sovint poden proporcionar un benestar físic que no s’acaba d’aconseguir amb els altres tractaments. En alguns casos, fins i tot poden ajudar a disminuir la quantitat de fàrmacs (amb un control rigorós de l’equip de salut).

És imprescindible que l’equip de professionals que faci el seguiment de l’estat de salut d’una persona estigui sempre al cas de tots els tractaments que duu a terme, siguin del tipus que siguin (també els complementaris), amb la finalitat de poder ajustar-ne millor el contingut. Hi ha tractaments naturals que podrien estar contraindicats amb algun fàrmac, i cal tenir-ne coneixement per la seguretat de la persona; per exemple: la regalèssia o pega-dolça és molt útil per la gastritis, fins i tot per algun ulcus gàstric, però està contraindicada per a les persones amb la pressió arterial alta.

Sempre hi pot haver alguna teràpia complementària que, si bé no pot millorar físicament la persona malalta, podrà ajudar-la emocionalment amb una actitud positiva i constructiva envers el procés mòrbid que ha iniciat.


4. Al final de la vida 

Poden ser realment un acompanyament excel·lent per pal·liar els trastorns del final de la vida. En processos terminals, poden ser bons pal·liatius del dolor, la por, la incertesa o la desesperança, donar benestar i acompanyar la persona perquè pugui tenir traspàs serè i en pau. En aquests moments, poden ser molt beneficioses, no només per la persona que les rep, sinó també per les persones de l’entorn. A més, la idiosincràsia de les teràpies complementàries fa que millorin les relacions personals, ja que poden implicar els familiars, de forma fàcil i útil, en l’organització de les tasques, en què l’aspecte emocional sempre ocupa un lloc destacable, per tenir cura de la persona malalta.

En resum, doncs, les teràpies complementàries poden ser útils en qualsevol etapa vital, en un estat òptim de salut, en la malaltia i a les darreries de la vida, perquè promouen el benestar general, fan una bona prevenció i s’anticipen a la malaltia. Per això, és tan important que estiguin a l’abast de la població més sana i més jove.

Així, doncs, qualsevol persona, en qualsevol edat i situació de vida, pot beneficiar-se d’unes teràpies complementàries adients i ben aplicades per professionals de la salut.

Llegir més...

Les teràpies complementàries en funció de les etapes del cicle vital

Les teràpies complementàries (TC) sempre s’adapten a les característiques vitals de cada persona, i no a l’inrevés. 

1. Infància, 2. Adolescència, 3. Adultesa, 4. Vellesa

 

1. Les teràpies complementàries en la infància

Tenint en compte que les teràpies complementàries poden ser de gran utilitat en el procés de maduració integral de l’ésser humà, és de gran importància tenir-les presents en la infància i al llarg del període de criança dels infants per tal de promoure’n un desenvolupament saludable.

Pot ser molt útil una orientació dietètica primerenca, després de l’alletament o en paral·lel a aquest procés, que contempli l’origen natural dels aliments i n’inclogui d’altres que sovint no s’utilitzen en infants, però que no per això són menys saludables, com les proteïnes d’origen vegetal. Les teràpies complementàries també poden tenir un paper important per millorar els malestars habituals de l’adaptació a la vida (per exemple, els còlics del nadó) i poden ser cabdals a l’hora de reequilibrar les malalties infantils (els refredats, les gastroenteritis, etc.), de manera paral·lela als consells del pediatre.

El massatge infantil i les tècniques que l’acompanyen són molt importants: des dels inicis de la vida, ajuden a fer prevenció, descobrint i anticipant-se a possibles problemàtiques futures; participen, des del punt de vista més holístic, en el creixement saludable de l’infant, i acompanyen els nens i les nenes quan estan malalts per tal de facilitar-los el major benestar general possible. 

Consells de salut: Infància 
Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència

 

2. Les teràpies complementàries en l'adolescència

L’atenció, des de la perspectiva natural, i les teràpies complementàries poden acompanyar nenes i nens en el seu creixement, perquè sigui saludable, i també en l’adolescència. Com els infants, els més joves, en general, tenen una gran capacitat de regeneració i autocuració; així, doncs, les aplicacions de les teràpies complementàries en aquesta etapa acostumen a ser més exitoses. De vegades la medecina convencional aplica tractaments que suprimeixen símptomes que, probablement, es podrien reequilibrar amb una bona higiene alimentària i amb altres recursos naturals senzills.

En aquesta etapa de la vida cal destacar la gran aportació de les teràpies complementàries, amb diferents tècniques, per ajudar a conscienciar els joves de la importància de tenir cura del cos, la ment i l’esperit, per fomentar la salut, prevenir i, així, arribar a ser uns adults al més sans possible. Les teràpies complementàries ajuden a “construir” la persona, ja que faciliten l’autoconeixement, reforcen el manteniment i la circulació de l’energia vital i fan créixer la responsabilitat sobre un mateix i sobre els altres. 

Consells de salut: Adolescència
Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència

3. Les teràpies complementàries en l'adultesa

Tot i que, segons el model de Reckeweg, pot semblar que en l’adultesa es té menys capacitat reactiva per autocurar-se, també els adults poden obtenir beneficis importants, ja que els recursos naturals i les teràpies complementàries sempre intenten preservar la salut; fins i tot, poden retardar el deteriorament conseqüent de la progressió de la vida.

En l’adultesa, la majoria de persones presenten més disfuncions corporals i, mentalment, acostumen a estar més esgotades, tot i que això pot passar en qualsevol altra etapa. A més a més, moltes persones es replantegen les creences i la situació familiar o laboral, cosa que, de vegades, comporta canvis essencials i transcendents. D’altra banda, segons l’edat i el tarannà de cadascú, hi ha qui mira cap endavant veient el final de trajecte i d’altres tenen la necessitat i la voluntat de tenir cura d’ells mateixos.

En aquest moment, es poden trobar diverses possibilitats en les teràpies complementàries, tant per gaudir, experimentar i promoure la salut, com per tractar disfuncions i prevenir malalties. I, com que la malaltia potser ja ha aparegut en aquesta etapa, les teràpies complementàries, escollides adequadament, en aquest cas, també són de gran ajut. 

Consells de salut: Adultesa 
Consells de salut: Alimentació saludable

 

4. Les teràpies complementàries en la vellesa

Les persones poden sentir i viure aquesta etapa de manera ben diferent. Que la vellesa sigui més o menys sana o plaent depèn, en bona part, de com la persona s’ha preparat al llarg de les etapes vitals precedents, de com ha promogut la seva salut i de si l’ha preservat i restaurat amb una prevenció al més respectuosa i holística possible. Tanmateix, no tot depèn només de la pròpia voluntat: hi ha persones més o menys saludables i amb més o menys potencial vital des del seu naixement; aquestes característiques també marcaran aquesta etapa.

És important no confondre jubilació amb vellesa, tenint en compte que no sempre coincideixen. Sobretot, cal entendre que jubilació no vol dir “ara ja s’ha acabat tot”, sinó que és el moment en què es poden començar a fer totes aquelles coses que es desitjaven feia temps i no es podien dur a terme en la vida quotidiana. Una d’aquestes coses pot ser posar en marxa activitats per tenir cura d’un mateix amb l’ajuda de les teràpies complementàries. És un bon moment per aportar coneixements, valors i saviesa a la família i a la societat en general.

La jubilació i la vellesa són moments de grans canvis i adaptacions de tot tipus. Les persones presenten trastorns propis de l’envelliment fisiològic, que cal diferenciar de la malaltia i tractar-lo de la manera més conservadora possible per preservar la capacitat reactiva de l’organisme i, així, autocurar-se fins que sigui possible.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la situació física en aquesta etapa, el més important que poden oferir les teràpies complementàries és tot el que poden aportar per ajudar les persones a trobar la pau interior i a connectar amb l’energia vital fins al moment de la mort, de manera que pugui ser viscuda de la manera escollida i sigui al més plaent possible. 

Consells de salut: Alimentació saludable

Llegir més...

Les teràpies complementàries en funció de les situacions de vida

Les teràpies complementàries (TC) sempre s’adapten a les característiques vitals de cada persona, i no a l’inrevés. 

  1. Etapa procreativa i embaràs
  2. Altres situacions especials
  3. Final de la vida

 

1. Etapa procreativa i embaràs

Les teràpies complementàries són de gran utilitat en l’etapa procreativa. Poden contribuir a preparar el cos d’homes i dones que volen concebre un fill, per tal d’iniciar l’embaràs en les millors condicions possibles per a la criatura i per a la mare. Les teràpies complementàries poden intervenir perquè el naixement tingui lloc de la forma més natural possible i perquè l’alletament matern sigui productiu i plaent. A més, diferents teràpies complementàries poden ajudar les mares perquè es recuperin després de tot el procés i s’adaptin a la nova situació de maternitat, i la resta del grup familiar perquè incorpori el nounat de la manera més harmònica possible. 

Consells de salut: Embaràs
Consells de salut: Alimentació i embaràs.


Menopausa i andropausa

La menopausa i l’andropausa comporten canvis hormonals en dones i homes que marquen el canvi d’etapa de la maduresa a la vellesa. Les teràpies complementàries seran molt útils per ajudar l’organisme en totes les readaptacions fisiològiques i, molt especialment, per ajudar les persones en el procés d’acceptació personal i per aconseguir un bon equilibri emocional. 

Consells de salut: Menopausa
Consells de salut: Adultesa
Consells de salut: Alimentació saludable

 

2. Altres situacions especials

Al llarg de la vida es poden produir situacions especials a causa de diverses circumstàncies. Quan algú, sigui infant, jove o adult, passa per situacions especialment difícils, com ara patir un accident important, perdre la feina, tenir dificultats econòmiques importants, haver d’emigrar, separar-se de la parella, tenir cura de familiars malalts o discapacitats, passar per la mort d’un ésser estimat, etc., és més procliu a emmalaltir, ja que el patiment emocional afecta el sistema hormonal i immunològic i exposa la persona a desenvolupar un procés patològic.

En aquests moments de canvi, de dolor i de patiment, el suport i un tractament amb les teràpies complementàries adients poden ser cabdals per la superació emocional i per guarir les ferides energètiques que podrien comportar una malaltia.

Les teràpies complementàries també poden ser molt útils per a les persones que pateixen malalties cròniques, que en molts casos els acompanyen des de la joventut o la infància, degeneratives, càncer, etc.

 

3.  El final de la vida

Les teràpies complementàries són molt útils al final de la vida. La majoria de persones han tingut algun avi o alguna àvia que va morir plàcidament, ja molt gran, de cap malaltia concreta. Les teràpies complementàries tracten la persona de manera que pugui viure saludablement, durant molts anys, i que pugui morir d’una manera digna en plenes facultats mentals.

La majoria de persones, avui dia, moren a causa d’una malaltia i després d’un procés mòrbid més o menys llarg, excepte en el cas de les morts sobtades. Les teràpies complementàries arriben on altres recursos terapèutics no arriben, amb tècniques que tracten directament el nivell emocional i espiritual de la persona i que també són molt útils per als familiars i amics. 

Consells de salut: Dol

Llegir més...

Tipus de teràpies complementàries

Es poden presentar de moltes maneres. En aquest cas, es classifiquen, més o menys ordenades, segons la via d’aplicació i segons com interaccionen amb la persona; algunes pertanyen a diversos nivells (físic, mental, emocional, energètic o espiritual), que són indestriables en tant que tots conformen l’ésser. En aquesta classificació, no s’han pogut tenir en compte totes les teràpies complementàries (TC), però no per això són menys importants o efectives.

1. Segons la vida d'administració, 2. Segons la forma d'interacció, 3. Segons la relació d’ajuda que s’estableix, 4. Sistemes complexos i complets d’altres cultures.

 

1.  Segons la via d’administració

 

1.1 Via oral o inhalatòria

  • Fitoteràpia: teràpia que treballa amb els principis actius de les plantes.
  • Oligoteràpia: teràpia que utilitza metalls en dosis ínfimes per reequilibrar l’organisme; per exemple, la combinació de coure, or i plata potencia les defenses orgàniques.
  • Teràpia floral: teràpia que reequilibra els estats emocionals mitjançant els patrons vibratoris de les plantes (forma i contingut de l’expressió energètica i curativa de les plantes).
  • Teràpia ortomolecular: teràpia que fa servir els nutrients habituals en forma de fàrmac per afavorir que les quantitats que s’ingereixen siguin òptimes per a la salut.
  • Aromateràpia: teràpia que usa les aromes de les plantes.
  • Teràpies que es fonamenten en dietes concretes, amb complements alimentaris o aliments-medicament.
  • Hidroteràpia: teràpia que fa servir l’aigua com a agent terapèutic, en qualsevol estat, temperatura o forma (compreses, inhalació, banys).
  • Homeopatia: teràpia que utilitza productes animals, vegetals i minerals, en dilucions altes, amb l’objectiu de curar amb un producte similar al que provoca el propi símptoma.

    Comentari lingüístic: l'homeopatia  

 

1.2 Via tòpica
  • Geoteràpia: teràpia amb argila.
  • Cataplasmes amb principis fitoteràpics: aplicacions de substàncies derivades de plantes medicinals o d’altres elements.
  • Teràpia floral: teràpia que reequilibra els estats emocionals mitjançant els patrons vibratoris de les plantes (forma i contingut de l’expressió energètica i curativa de les plantes).
  • Aromateràpia: teràpia que usa les aromes de les plantes.
  • Oligoteràpia: teràpia que utilitza metalls en dosis ínfimes per reequilibrar l’organisme; per exemple, la combinació de coure, or i plata potencia les defenses orgàniques.
  • Cromoteràpia: mètode d’harmonització a través els colors.
  • Hidroteràpia: teràpia que fa servir l’aigua com a agent terapèutic, en qualsevol estat, temperatura o forma (compreses, inhalació, banys).
  • Utilització d’altres productes d’origen natural que s’apliquen a la pell o a les mucoses, amb principis de la fitoteràpia, l’homeopatia, etc.

 

1.3 Altres vies: rectal, òtica i vaginal
  • Colonoteràpia: tractament de neteja del còlon per disminuir la toxicitat de l’organisme.
  • Ènemes i supositoris amb principis homeopàtics
  • Espelmes òtiques: teràpia amb cons per produir el buit a l’oïda i extreure’n, sense perill, les secrecions.
  • Òvuls vaginals


Consells de salut Medicaments - formes d’administració

  

2. Segons la forma d’interacció

 
2.1 A través dels sentits
  • Aromateràpia: teràpia que usa les aromes de les plantes.
  • Cromoteràpia: mètode d’harmonització a través els colors.
  • Musicoteràpia: teràpia a través de la música.
  • Artteràpia: teràpia basada en l’expressió i la contemplació de l’art (activa i passiva).
  • Contacte amb mascotes
  • Estimulació del gust: teràpia que fa servir el gust i que s’aplica segons les necessitats orgàniques de la persona.
  • Treball propioceptiu: teràpia basada en la propiocepció, que és la capacitat de sentir la posició en què es troben les diferents parts del cos.
  • Percepció del camp sensorial: teràpia per aprendre a sentir l’energia que forma part del cos i l’energia que l’envolta.

   

2.2 A través de diferents tipus de contacte amb el cos i en nivells més superficials o més profunds
  • Tècniques diverses que treballen amb l’energia superficial del cos humà i/o considerant la polaritat (pol positiu i negatiu del cos energètic de la persona). Per exemple: tacte terapèutic (tècnica manual per reequilibrar l’energia), shiatsu: (tècnica derivada de la medicina tradicional xinesa per equilibrar), etc.
  • Massatges de tipus reflex: estimulació de l’energia autocurativa de la persona que incideix en zones reflexes dels peus, les mans, el tronc i d’altres parts del cos.
  • Drenatge limfàtic: massatge específic per drenar el sistema limfàtic.
  • Hidroteràpia: teràpia que fa servir l’aigua com a agent terapèutic, en qualsevol estat, temperatura o forma (compreses, inhalació, banys). 

 

2.3 A través del treball corporal actiu, actiu assistit o passiu
  • Osteopatia: sistema de tècniques pràctiques adreçades a alleujar el dolor, restaurar funcions i promoure la salut i el benestar.
  • Higiene postural: prendre consciència i tenir cura de la posició del cos, tant en repòs com en qualsevol activitat que s’estigui desenvolupant.
  • Treball propioceptiu: teràpia basada en la propiocepció, que és la capacitat de sentir la posició en què es troben les diferents parts del cos.
  • Dansa
  • Teatre
  • Ioga

  

2.4 A través de les diferents expressions de l’art
  • Artteràpia: teràpia basada en l’expressió i la contemplació de l’art (activa i passiva).
  • Dansa
  • Teatre
  • Audiovisuals
  • Manualitats

 

2.5 A través del control mental, observant com la ment es relaciona amb el cos i l’esperit
  • Mètodes de relaxació:
    • Sofrologia caycediana: mètode que cerca un estat diferent de consciència i d’autocontrol. En el següent enllaç es pot veure un breu vídeo de "Sofronització Bàsica" per poder posar-lo en pràctica. 
    • Relaxació muscular progressiva de Jacobson: tècnica que es basa en el contrast entre contracció i relaxació muscular.
    • Schultz: tècnica que fa èmfasi en les sensacions respiratòries, la pressió i la temperatura.
  • Tècniques facilitadores de l’humor i el riure
  • Tècniques respiratòries
  • Ioga
  • Visualització curativa: veure mentalment, amb la imaginació i amb propòsit curatiu, com les parts del cos afectades per la malaltia es van guarint. S’acostuma a treballar imaginant llum, colors, metàfores de neteja, etc.
  • Tècniques de meditació

 

3.  Segons la relació d’ajuda que s’estableix

En aquesta categoria s’hi inclou qualsevol sistematització de coneixements del funcionament de l’ésser humà que s’utilitzi a través de la relació d’ajuda per promoure la salut, prevenir la malaltia o tenir cura de la persona malalta; per exemple: la teràpia floral, les diverses actuacions docents per conscienciar i informar, la promoció de pensaments i creences positius i constructius per prevenir les conseqüències de l’estrès, etc.

 

4.  Sistemes complexos i complets d’altres cultures

Es tracta d’altres tipus de medicines que s’han importat d’altres cultures i que aporten molts tipus de teràpies i vies d’aplicació diverses, totes des d’una perspectiva cultural o del concepte salut, de la malaltia i de persona particulars. Són sistemes diferents de la medicina convencional, hegemònica i reconeguda en la nostra societat i de les teràpies complementàries considerades més occidentals.

  • Medicina ayurvèdica: es tradueix literalment com “la ciència de la vida” i és el sistema mèdic més antic i holístic de salut reconegut per la OMS.
  • Medicina tradicional xinesa: sistema mèdic holístic originari de la Xina, que comprèn diversos tractaments; se’n relacionen els orígens amb el filòsof Lao Tse.
  • Medicina tibetana: sistema mèdic lligat al budisme tibetà.
  • Xamanisme: creences i pràctiques tradicionals que consideren que el món visible està dominat per forces invisibles que afecten la vida de les persones.


Totes les cultures han tingut sistemes mèdics més o menys evolucionats que responien a les necessitats de les persones del grup social corresponent. Probablement, s’han perdut molts d’aquests sistemes i els seus coneixements, però, de ben segur que se’n redescobriran d’altres de nous.

Llegir més...