Infermera virtual.com

En cada batec, el cor bomba sang a dos circuits tancats, la circulació general o major i la pulmonar o menor. La sang no oxigenada arriba a l’aurícula dreta a través de les venes caves superior i inferior i del si coronari. Aquesta sang no oxigenada es transfereix al ventricle dret passant per la vàlvula tricúspide i, posteriorment, flueix cap al tronc pulmonar, que es divideix en les artèries pulmonars dreta i esquerra. La sang no oxigenada s’oxigena als pulmons i torna a l’aurícula esquerra a través de les venes pulmonars (circulació pulmonar). La sang oxigenada passa al ventricle esquerre, on es bomba a l’aorta ascendent. A partir d’aquí, la sang flueix cap a les artèries coronàries, la crossa aòrtica i l’aorta descendent (porció toràcica i abdominal). Aquests vasos i les seves branques transporten la sang oxigenada cap a totes les regions de l’organisme (circulació general).

Potencial d'acció

Funcionalment, el cor té dos tipus de fibres musculars, les contràctils i les de conducció, que representen l’1 % i constitueixen el sistema de conducció. La seva funció és generar i propagar ràpidament els potencials d’acció sobre tot el miocardi (canvis en la permeabilitat de la membrana cel·lular a determinats ions).

Propagació del potencial d'acció

El potencial d’acció cardíac s’estén pel miocardi auricular, començant pel nòdul sinusal fins al nòdul auriculoventricular, des del qual es propaga amb rapidesa pel feix de His i les seves branques, per poder transmetre sincrònicament el potencial d’acció a totes les fibres del miocardi ventricular. El temps entre l’inici del potencial al nòdul sinusal i la propagació a totes les fibres del miocardi auricular i ventricular és de 0,22 segons.

Electrocardiograma

L’electrocardiograma (ECG) és un registre gràfic de l’activitat elèctrica del cor i de la conducció dels seus impulsos. En la pràctica clínica, l’ECG es registra amb un elèctrode a cada braç i un a cada cama (derivacions de les extremitats) i amb sis elèctrodes al tòrax (derivacions toràciques). Amb la interpretació de l’ECG es pot verificar si la conducció cardíaca és normal, determinar la mida de les cavitats cardíaques i saber si hi ha danys en regions del miocardi.

Amb cada batec cardíac, s’observen tres ones en l’ECG: 

1. L’ona P, una ona petita ascendent. Representa la despolarització de les aurícules i la transmissió de l’impuls del nòdul sinusal a les fibres musculars auriculars. 
2. El complex QRS, que s’inicia amb una ona descendent, continua amb una ona ràpida triangular ascendent i acaba en una petita deflexió. Aquest complex representa la despolarització ventricular. 
3. L’ona T, una ona ascendent suau que apareix després del complex QRS i representa la repolarització ventricular.

L’anàlisi de l’ECG també inclou el mesurament dels espais entre les ones o intervals o segments: 

1. L’interval P-R, que és el temps necessari perquè l’impuls es propagui per les aurícules i arribi als ventricles. 
2. El segment S-T, que s’altera quan el miocardi no rep prou oxigen (en casos, per exemple, d’angina de pit o infart de miocardi). 
3. L’interval Q-T, que representa el principi de la despolarització ventricular fins al final de la repolarització ventricular.

Cicle cardíac

Un cicle cardíac inclou tots els fenòmens elèctrics (el potencial d’acció i la seva propagació) i mecànics (sístole: contracció; diàstole: relaxació) que tenen lloc durant cada batec cardíac. El terme sístole fa referència a la fase de contracció i el terme diàstole, a la de relaxació. Cada cicle cardíac consta d’una sístole i una diàstole auricular, i d’una sístole i una diàstole ventricular.

Cabal cardíac

El cabal cardíac equival a la quantitat de sang expulsada pel ventricle durant la sístole (volum sistòlic) multiplicada pel nombre de batecs per minut (freqüència cardíaca). En depèn el transport de substàncies cap als teixits.

En repòs, en un home adult de talla mitjana, el volum sistòlic és de 70 ml per batec i la freqüència cardíaca de 75 batecs per minut, de manera que el cabal cardíac és de 5250 ml per minut.

La freqüència cardíaca en repòs en una persona adulta és d’entre 70 i 80 batecs per minut. La freqüència cardíaca inferior a 60 batecs per minut s’anomena bradicàrdia. D’altra banda, la taquicàrdia és la freqüència cardíaca en repòs superior a 100 batecs per minut.

La regulació del cabal cardíac depèn de factors que poden modificar el volum sistòlic i de factors que poden variar la freqüència cardíaca. 

1. Factors que poden modificar el volum sistòlic.
   • La precàrrega o grau d’estirament de les fibres miocardíaques durant la diàstole, que condiciona la força de la contracció miocardíaca. 
   • La contractilitat miocardíaca o força de contracció de les fibres del miocardi amb qualsevol valor de precàrrega. 
   • La postcàrrega, que és la pressió que ha de superar el ventricle durant la sístole per poder obrir les vàlvules auriculoventriculars. 
2. Factors que poden modificar la freqüència cardíaca.

La freqüència que estableix el nòdul sinusal pot alterar-se per diversos factors. Els més importants són el sistema nerviós autònom i els mecanismes químics.

Flux sanguini

El flux sanguini és el volum de sang que flueix a través de qualsevol teixit per unitat de temps (mil·lilitre/minut). El flux sanguini total és el cabal cardíac.
Pressió arterial La pressió sanguínia és la pressió hidrostàtica que fa la sang contra la paret dels vasos que la contenen. La pressió sistòlica reflecteix la contractilitat del ventricle esquerre, i té un valor aproximat de 120 mmHg, mentre que la pressió diastòlica indica l’estat de la resistència vascular perifèrica i té un valor de 60-80 mmHg.

Resistència vascular

La resistència vascular és la força que s’oposa al flux de sang, principalment com a resultat de la fricció que fa contra la paret dels vasos.

Retorn venós

El retorn venós és el volum de sang que torna al cor per les venes de la circulació general i el seu flux depèn del gradient de pressió entre les venes i l’aurícula dreta. (cavitats)

Regulació de la pressió arterial

Hi ha diferents mecanismes implicats en el control de la pressió arterial, que poden agrupar-se en: 

1. Mecanisme d’acció ràpida, que s’inicia uns segons després que augmenti o disminueixi la pressió arterial. La seva acció està relacionada amb l’activitat del centre cardiovascular i el sistema nerviós autònom. 
2. Control reflex, que manté inconscientment els nivells de pressió arterial, com, per exemple, el reflex dels sins carotidis i els reflexos quimioreceptors. 
3. Mecanisme hormonal, que és un mecanisme d’acció més lent de control de la pressió arterial i que s’activa al cap d’unes hores. Implica la secreció d’hormones que regulen el volum sanguini, el cabal cardíac i les resistències vasculars, com, per exemple el sistema renina-angiotensina-aldosterona, l’adrenalina-noradrenalina i l’hormona antidiürètica (ADH).

En els capil·lars es produeix l’entrada i la sortida de substàncies i de líquid entre la sang i el líquid intersticial. En aquest moviment, hi intervenen la pressió hidrostàtica, que és la força de la sang dins dels capil·lars, i la pressió osmòtica, que és la força que exerceixen els sòlids a causa de la seva concentració.

Avaluació del sistema circulatori

Pols

En les artèries es produeixen ones de pressió migratòries, anomenades pols. Hi ha dos factors responsables del pols: el volum sistòlic i l’elasticitat de les parets arterials.

Pressió arterial

En general, la pressió arterial, en la pràctica clínica, es determina amb un esfigmomanòmetre a l’artèria braquial. Per això, es col·loca el braçal al voltant del braç, sobre l’artèria braquial, i s’insufla fins que la pressió del braçal sigui més gran que la pressió de l’artèria. En desinflar progressivament el maneguí, es genera un soroll audible que correspon al valor de la pressió sistòlica. En reduir encara més la pressió del maneguí, el soroll s’atenua sobtadament, ja que desapareixen les turbulències. En aquest moment es pot determinar el valor de la pressió diastòlica.