GeneralitatspP@)
El sistema nerviós proporciona, junt al sistema endocrí, la major part de funcions de regulació del cos. Aquestes activitats diverses poden agrupar-se en tres funcions bàsiques:
- Funcions sensorials: Gran part de les activitats del sistema nerviós s’inicien per l’experiència sensorial que arriba dels receptors sensorials. Les neurones que transmeten la informació sensorial a l’encèfal o a la medul·la espinal es denominen neurones sensorials o aferents.
- Funcions integradores: Consisteixen en la capacitat del SNC de processar la informació sensorial i la presa de decisions per tal que tingui lloc una resposta apropiada. En les funcions integradores, hi participen les anomenades interneurones.
- Funcions motores: Responen a les decisions de la funció integradora per controlar diverses activitats corporals, la qual cosa es duu a terme amb la regulació de la contracció dels músculs i de la secreció de glàndules exocrines i endocrines. Les neurones encarregades d'aquesta funció són les neurones motores o eferents i transmeten informació de l'encèfal i la medul·la espinal a les diverses estructures corporals.
Organització funcional pP@)
Des d’un punt de vista funcional, el sistema nerviós es divideix en sistema nerviós somàtic, sistema nerviós autònom i sistema nerviós entèric.
El sistema nerviós somàtic (SNS) consta de:
- Neurones sensitives, les quals transporten cap al SNC informació dels receptors dels òrgans dels sentits (vista, oïda, gust i olfacte).
- Neurones motores, les quals condueixen impulsos des del SNC fins als músculs esquelètics. El control de les respostes motores del SNC és voluntari.
El sistema nerviós autònom (SNA) consta de:
- Neurones sensitives, les quals transporten cap al SNC informació dels receptors situats a les vísceres (per exemple, l’estómac, els pulmons, etc.).
- Neurones motores, les quals condueixen impulsos des del SNC. El seu control és involuntari. La part motora del SNA consta de dues divisions: la divisió simpàtica i la divisió parasimpàtica.
Les neurones del sistema nerviós entèric (SNE) s’estenen al llarg del tracte gastrointestinal (GI). Les neurones sensitives monitoritzen els canvis químics que es produeixen a l’interior del tracte GI i el grau d’estirament de la seva paret i les neurones motores controlen la contracció del múscul llis del tracte GI i les secrecions dels seus òrgans.
Fisiologia de les neuronesP@)
Les neurones es comuniquen entre si a través de potencials d’acció o impulsos nerviosos, els quals, en la sinapsi (regió de comunicació entre dues neurones), requereixen una substància química anomenada neurotransmissor. La producció de potencials d’acció depèn de dues característiques bàsiques de la membrana plasmàtica: el potencial de membrana en repòs i els canals iònics.
Fisiologia de la sensibilitat P@)
El tacte
Les diverses modalitats sensorials poden agrupar-se en dues categories: els sentits generals i els especials. Els sentits generales abracen els sentits somàtics i els viscerals. Els sentits somàtics inclouen la sensibilitat superficial o exteroceptiva (tacte, dolor i temperatura superficial) i la sensibilitat profunda o propioceptiva (de músculs i articulacions, i dels moviments del cap i de les extremitats). Les sensacions viscerals aporten informació sobre l’estat dels òrgans interns. Els sentits especials abracen l’olfacte, el gust, la visió, l’audició i l’equilibri.
Vies sensitives somàtiques
Els receptors sensorials són estimulats i transmeten la seva informació al SNC a través d’una sèrie de neurones connectades entre si, anomenades de primer, segon i tercer ordre. Una vegada les fibres sensitives arriben a la medul·la espinal, ascendeixen cap a l’escorça cerebral per dues vies generals, la via cordonal posterior i la via espinotalàmica, i arriben fins a l’àrea de l’escorça cerebral que correspon.
Fisiologia del moviment pP@)
La regulació dels moviments corporals implica la participació de diverses regions de l’encèfal. Les àrees motores de l’escorça cerebral desenvolupen una funció important a l’inici i en el control dels moviments precisos. Els ganglis basals ajuden a establir el to muscular normal i a integrar els moviments automàtics semivoluntaris, mentre que el cerebel ajuda a l’escorça i als ganglis basals a aconseguir moviments coordinats, a més de facilitar el manteniment de la postura normal i l’equilibri. Hi ha dos tipus principals de vies motores:
- Via motora directa (o via piramidal o via corticoespinal): Les fibres s'originen a les neurones motores de l'escorça motora primària i els seus axons transporten impulsos nerviosos per als moviments voluntaris dels músculs esquelètics. Baixen cap al tronc cerebral i a la part anterior del bulb el 90 % dels axons o prolongacions de les neurones presenten decussació al costat contralateral. D’aquesta manera, l’escorça motora de l’hemisferi dret controla els músculs de la meitat corporal esquerra, i viceversa.
- Vies motores indirectes o extrapiramidals: Abracen l’escorça motora, els ganglis basals, el sistema límbic, el tàlem, el cerebel, la formació reticular i els nuclis del tronc encefàlic.
Fisiologia dels reflexospP@)
Els reflexos són reaccions automàtiques, previsibles i ràpides que s’emeten en resposta als canvis en el medi. La trajectòria que recorren els impulsos nerviosos que produeixen un reflex constitueix un arc reflex.
Veure imatge: Reflex rotular
Alguns reflexos importants són:
- Reflex miotàctic o d’estirament muscular: A l’interior dels músculs hi ha els receptors que informen dels canvis de longitud del múscul. Si el múscul s’estira, s’estimulen els receptors i, gràcies a la medul·la espinal, s’envien impulsos per tal que es contregui el múscul i disminueixi la tensió. Aquest arc reflex funciona contínuament, mantenint un cert grau de contracció muscular o to muscular.
- Reflex de tensió: A l’interior dels tendons musculars hi ha receptors de tensió (òrgan tendinós de Golgi) que detecten els augments o els descensos de la tensió del tendó deguts a un estirament passiu o a una contracció del múscul. Si la tensió del tendó augmenta a causa de la contracció muscular s'enviaran impulsos a la medul·la que inhibiran les neurones motores perquè el múscul no es contregui més. D’aquesta manera, el tendó i el múscul es protegeixen contra lesions que pogués ocasionar un excés de tensió.
Sentits especialspP@)
1. La vista, 2. L'audició i l'equilibri, 3. El gust, 4. L'olfacte, 5. El tacte
1.La vista
L’ull humà està constituït per diverses estructures situades dins i fora de la cavitat orbitària. La cavitat orbitària o òrbita és una cavitat òssia de forma piramidal, amb el vèrtex en posició posterior, constituïda per set ossos del crani, que conté en el seu interior el globus ocular i els seus músculs, vasos i nervis.
Estructures accessòries de l’ull
Les estructures accessòries de l’ull són: les parpelles, les pestanyes, les celles, la conjuntiva, els músculs extrínsecs de l’ull i l’aparell llagrimal.
Globus ocular
El globus ocular és el òrgan de la visió. Està situat a la part anterior de l’òrbita. Està constituït per la capa fibrosa, la capa vascular o úvea, i la capa sensorial o retina.
- Capa fibrosa: Consta de dues regions, l’escleròtica (posterior) i la còrnia (anterior).
- Capa vascular o úvea: És la capa intermèdia vascular i pigmentada. Està formada per tres regions diferents: la coroide, el cos ciliar i l’iris.
- Capa sensorial o retina: Està formada pels cons, receptors sobretot dels colors i responsables principals de la capacitat de resolució dels objectes, i pels bastons, la principal funció dels quals és la visió nocturna.
Darrere de l’iris hi ha el cristal·lí, una lent biconvexa transparent avascular, la funció del qual és l’acomodació, que consisteix a variar la capacitat de refracció de la llum amb l’objectiu de poder enfocar a la retina. El cristal·lí divideix el globus ocular en dues cavitats: la cavitat posterior o vítria, que conté l’humor vitri, i la cavitat anterior, que està ocupada per l’humor aquós.
Veure imatge: Globus ocular
Fisiologia de la visió
Per a una visió correcta, és necessari que la imatge que es mira es reflecteixi a la retina. L'arribada de la llum a la retina estimula els fotoreceptors (cons i bastons), que generen impulsos. Aquests impulsos nerviosos són transmesos a través del nervi òptic cap al quiasma òptic. Des del quiasma òptic, viatgen per les fibres cap al tàlem, i acaben al còrtex occipital, a l'àrea visual primària.
2. L’audició i l'equilibri
L’orella és l’aparell de l’audició i de l’equilibri, i està constituïda per un conjunt de òrgans que tenen com a finalitat la percepció dels sons i la contribució al manteniment de l’equilibri cinètic i estàtic. Anatòmicament, es compon de tres parts: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna.
L’orella externa està constituïda pel pavelló auricular i el conducte auditiu extern (CAE). El pavelló auricular recull els sons i els transmet cap al conducte auditiu extern, que els condueix fins al timpà.
L’orella mitjana (també denominada caixa del timpà) és una cavitat petita a l’interior del temporal. Està separada de l’orella externa pel timpà o membrana timpànica, i de l’orella interna, per la finestra oval. En el seu interior, units per lligaments, hi ha tres ossos, els ossets, connectats entre si per mitjà d’articulacions sinovials.
Veure imatge: Orella
L’orella interna (també denominada laberint) està formada per unes cavitats òssies (laberint ossi) que, en el seu interior, tenen uns sacs membranosos plens de líquid (laberint membranós). El laberint ossi està dividit en tres àrees que reben noms segons la seva forma: el caragol o còclea (anterior), el vestíbul (mitjà) i els canals semicirculars (posterior). El laberint membranós està situat dins del laberint ossi i, en general, els seus conductes tenen la mateixa forma que el laberint ossi. Entre el laberint ossi i el membranós hi ha un líquid anomenat perilimfa. L’interior del laberint membranós està també ple de líquid, denominat en aquest cas endolimfa.
Fisiologia de l'audició
Quan es produeix un so, les ones sonores penetren en el conducte auditiu extern amb l’ajuda del pavelló auricular. A l’extrem intern del conducte, xoquen amb la membrana timpànica i la fan vibrar. Les ones sonores es transformen en vibracions mecàniques que es transmeten a la cadena d’ossets. Les vibracions de la cadena d'ossets provoquen ones a la perilimfa, que fan vibrar les membranes del caragol membranós i moure els cilis dels receptors auditius.
Fisiologia de l'equilibri
Els òrgans sensorials implicats en l’equilibri es localitzen en el vestíbul (sàcul i utricle, per a l’equilibri estàtic o postural) i en els canals semicirculars (per als moviments de la rotació del cap). Els canvis de posició generen potencials d'acció en els receptors, que es transmeten a través de la branca vestibular del VIII parell cranial fins a l'encèfal.
3. El gust
La major part dels òrgans sensorials del gust es troben a les papil·les gustatives de la llengua. Els botons gustatius són receptors sensorials que s’estimulen per les substàncies químiques dissoltes a la saliva. Funcionalment, cada botó gustatiu està especialitzat en només un dels quatre sabors primaris: amarg, dolç, salat, i àcid o agre. Els impulsos nerviosos generats per l'estimulació dels receptors sensitius es transmeten a través del nervi facial (dos terços anteriors de la llengua) i del nervi glossofaringi (terç posterior de la llengua) a l'encèfal.
4. L’olfacte
L’òrgan sensorial de l’olfacte consta de neurones receptores olfactòries situades a la part superior de la mucosa nasal. Els receptors sensorials de l’olfacte s’estimulen i transporten els impulsos nerviosos fins a les àrees especialitzades de l’encèfal.
5. El tacte
Les diverses modalitats sensorials poden agrupar-se en dues categories: els sentits generals i els especials. Els sentits generales abracen els sentits somàtics i els viscerals. Els sentits somàtics inclouen la sensibilitat superficial o exteroceptiva (tacte, dolor i temperatura superficial) i la sensibilitat profunda o propioceptiva (de músculs i articulacions, i dels moviments del cap i de les extremitats). Les sensacions viscerals aporten informació sobre l’estat dels òrgans interns. Els sentits especials abracen l’olfacte, el gust, la visió, l’audició i l’equilibri.
Vies sensitives somàtiques
Els receptors sensorials són estimulats i transmeten la seva informació al SNC a través d’una sèrie de neurones connectades entre si, anomenades de primer, segon i tercer ordre. Una vegada les fibres sensitives arriben a la medul·la espinal, ascendeixen cap a l’escorça cerebral per dues vies generals, la via cordonal posterior i la via espinotalàmica, i arriben fins a l’àrea de l’escorça cerebral que correspon.
Comentaris
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Agur MR, Dalley F. Grant. Atlas de Anatomía.
11ª ed. Madrid. Editorial Médica Panaméricana; 2007. - Berne RM y Levy MN. Fisiología.
3ª ed. Madrid. Harcourt. Mosby; 2001. - Boron WF, Boulpaep EL. Medical Physiology. Updated edition.
Filadelfia (EEUU) Elsevier Saunders. 2005. - Burkitt HG, Young B, Heath JW. Histología funcional Wheater.
3ª ed. Madrid. Churchill Livingstone; 1993. - Costanzo LS. Fisiologia.
1ª ed. Méjico. McGraw-Hill Interamericana; 2000. - Drake RL, Vogl W, Mitchell AWM. GRAY Anatomia para estudiantes.
1ª ed. Madrid. Elsevier; 2005. - Fox SI. Fisiología Humana.
7ª ed. Madrid. McGraw-Hill-Interamericana; 2003. - Fox SI. Fisiología Humana.
10ª ed. Madrid. McGraw-Hill-Interamericana; 2008. - Gartner LP, Hiatt JL. Histología Texto y Atlas.
1ª ed. Méjico. Mc Graw Hill Interamericana; 1997. - Guyton AC. Tratado de Fisiología Médica.
11ª ed. Madrid. Elsevier España. 2006. - Jacob SW, Francone CA, Lossow WJ. Anatomía y Fisiología Humana.
4ª ed. Méjico. Nueva Editorial Interamericana; 1988. - Jacob S. Atlas de Anatomia Humana.
1ª ed. Madrid. Elsevier España, S.A. 2003. - Lamb JF, Ingram CG, Johnston IA, Pitman RM. Fundamentos de Fisiología.
2ª ed. Zaragoza. Ed. Acribia,SA; 1987. - Lumley JSP, Craven JL, Aitken JT. Anatomía esencial.
3ª ed. Barcelona. Salvat Editores S.A. 1985. - Moore KL. Anatomía con orientación clínica.
3ª ed. Buenos Aires 3ª ed. Buenos Aires. Editorial Médica Panamericana; 1993. - Netter FH. Sistema Digestivo. Conducto superior. Colección Ciba de ilustraciones médicas.
1ª ed. Barcelona. Masson-Salvat Medicina; 1981. - Netter FH. Interactive Atlas of Human Anatomy.
CIBA MEDICAL EDUCATION & PUBLICATIONS. 1995. - Netter FH. Atlas de Anatomia Humana.
3ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2003. - Pocock G, Richards ChD. Fisiología Humana.
1ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2002. - Pocock G, Richards ChD. Fisiología Humana.
2ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2005. - Regueiro González JR, López Larrea C, González Rodríguez S, Martínez Naves E. Inmunología. Biología y patología del sistema inmune.
3ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 2002. - Rhoades RA, Tanner GA. Fisiología médica.
1ª ed. Barcelona. Ed. Masson-Little, Brown, S.A. 1997. - Schmidt RF, Thews G. Fisiología Humana.
24ª ed.Madrid. Interamericana.McGraw-Hill. 1993. - Stevens A, Lowe J. Histologia Humana.
3ª ed. Madrid. Elsevier/Mosby; 2006. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
2ª ed. Madrid. Mosby/Doyma Libros; 1995. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
4ª ed. Madrid. Ediciones Harcourt; 2000. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
6ª ed. Madrid. Elsevier España, S.A; 2007. - Thibodeau GA, Patton KT. Estructura y Función del cuerpo humano.
10ª ed. Madrid. Harcourt Brace; 1998. - Tortora GJ, Derricskon B. Principios de Anatomía y Fisiología.
11ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 2006. - West JB. Bases fisiológicas de la práctica médica.
12ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 1993.
Eva Rosa Carmona
Diplomada en infermeria (Escola Universitària d’Infermeria Vall d’Hebron – UAB). Postgraduada en infecció nosocomial, en atenció d’infermeria al malalt crític, en cirurgia i en CADI. Formació laboral: Infermera de l’Hospital Vall d´Hebron de Barcelona des de 1994. Hospitalització i serveis especials.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.