Infermera virtual.com

El sistema nerviós proporciona, junt al sistema endocrí, la major part de funcions de regulació del cos. Aquestes activitats diverses poden agrupar-se en tres funcions bàsiques:

1. Funcions sensorials: Gran part de les activitats del sistema nerviós s’inicien per l’experiència sensorial que arriba dels receptors sensorials. Les neurones que transmeten la informació sensorial a l’encèfal o a la medul·la espinal es denominen neurones sensorials o aferents. 
2. Funcions integradores: Consisteixen en la capacitat del SNC de processar la informació sensorial i la presa de decisions per tal que tingui lloc una resposta apropiada. En les funcions integradores, hi participen les anomenades interneurones. 
3. Funcions motores:  Responen a les decisions de la funció integradora per controlar diverses activitats corporals, la qual cosa es duu a terme amb la regulació de la contracció dels músculs i de la secreció de glàndules exocrines i endocrines. Les neurones encarregades d'aquesta funció són les neurones motores o eferents i transmeten informació de l'encèfal i la medul·la espinal a les diverses estructures corporals.

Des d’un punt de vista funcional, el sistema nerviós es divideix en sistema nerviós somàtic, sistema nerviós autònom i sistema nerviós entèric.

El sistema nerviós somàtic (SNS) consta de:

1. Neurones sensitives, les quals transporten cap al SNC informació dels receptors dels òrgans dels sentits (vista, oïda, gust i olfacte). 
2. Neurones motores, les quals condueixen impulsos des del SNC fins als músculs esquelètics. El control de les respostes motores del SNC és voluntari.

 
El sistema nerviós autònom (SNA) consta de:

1. Neurones sensitives, les quals transporten cap al SNC informació dels receptors situats a les vísceres (per exemple, l’estómac, els pulmons, etc.). 
2. Neurones motores, les quals condueixen impulsos des del SNC. El seu control és involuntari. La part motora del SNA consta de dues divisions: la divisió simpàtica i la divisió parasimpàtica.

Les neurones del sistema nerviós entèric (SNE) s’estenen al llarg del tracte gastrointestinal (GI). Les neurones sensitives monitoritzen els canvis químics que es produeixen a l’interior del tracte GI i el grau d’estirament de la seva paret i les neurones motores controlen la contracció del múscul llis del tracte GI i les secrecions dels seus òrgans.

Les neurones es comuniquen entre si a través de potencials d’acció o impulsos nerviosos, els quals, en la sinapsi (regió de comunicació entre dues neurones), requereixen una substància química anomenada neurotransmissor. La producció de potencials d’acció depèn de dues característiques bàsiques de la membrana plasmàtica: el potencial de membrana en repòs i els canals iònics.

El tacte

Les diverses modalitats sensorials poden agrupar-se en dues categories: els sentits generals i els especials. Els sentits generales abracen els sentits somàtics i els viscerals. Els sentits somàtics inclouen la sensibilitat superficial o exteroceptiva (tacte, dolor i temperatura superficial) i la sensibilitat profunda o propioceptiva (de músculs i articulacions, i dels moviments del cap i de les extremitats). Les sensacions viscerals aporten informació sobre l’estat dels òrgans interns. Els sentits especials abracen l’olfacte, el gust, la visió, l’audició i l’equilibri.

Vies sensitives somàtiques

Els receptors sensorials són estimulats i transmeten la seva informació al SNC a través d’una sèrie de neurones connectades entre si, anomenades de primer, segon i tercer ordre. Una vegada les fibres sensitives arriben a la medul·la espinal, ascendeixen cap a l’escorça cerebral per dues vies generals, la via cordonal posterior i la via espinotalàmica, i arriben fins a l’àrea de l’escorça cerebral que correspon.

La regulació dels moviments corporals implica la participació de diverses regions de l’encèfal. Les àrees motores de l’escorça cerebral desenvolupen una funció important a l’inici i en el control dels moviments precisos. Els ganglis basals ajuden a establir el to muscular normal i a integrar els moviments automàtics semivoluntaris, mentre que el cerebel ajuda a l’escorça i als ganglis basals a aconseguir moviments coordinats, a més de facilitar el manteniment de la postura normal i l’equilibri. Hi ha dos tipus principals de vies motores:

1. Via motora directa (o via piramidal o via corticoespinal): Les fibres s'originen a les neurones motores de l'escorça motora primària i els seus axons transporten impulsos nerviosos per als moviments voluntaris dels músculs esquelètics. Baixen cap al tronc cerebral i a la part anterior del bulb el 90 % dels axons o prolongacions de les neurones presenten decussació al costat contralateral. D’aquesta manera, l’escorça motora de l’hemisferi dret controla els músculs de la meitat corporal esquerra, i viceversa. 
2. Vies motores indirectes o extrapiramidals: Abracen l’escorça motora, els ganglis basals, el sistema límbic, el tàlem, el cerebel, la formació reticular i els nuclis del tronc encefàlic.

Els reflexos són reaccions automàtiques, previsibles i ràpides que s’emeten en resposta als canvis en el medi. La trajectòria que recorren els impulsos nerviosos que produeixen un reflex constitueix un arc reflex.

Veure imatge: Reflex rotular 

Alguns reflexos importants són:

1. Reflex miotàctic o d’estirament muscular: A l’interior dels músculs hi ha els receptors que informen dels canvis de longitud del múscul. Si el múscul s’estira, s’estimulen els receptors i, gràcies a la medul·la espinal, s’envien impulsos per tal que es contregui el múscul i disminueixi la tensió. Aquest arc reflex funciona contínuament, mantenint un cert grau de contracció muscular o to muscular.
2. Reflex de tensió: A l’interior dels tendons musculars hi ha receptors de tensió (òrgan tendinós de Golgi) que detecten els augments o els descensos de la tensió del tendó deguts a un estirament passiu o a una contracció del múscul. Si la tensió del tendó augmenta a causa de la contracció muscular s'enviaran impulsos a la medul·la que inhibiran les neurones motores perquè el múscul no es contregui més. D’aquesta manera, el tendó i el múscul es protegeixen contra lesions que pogués ocasionar un excés de tensió.

1. La vista, 2. L'audició i l'equilibri, 3. El gust, 4. L'olfacte, 5. El tacte

1.La vista

L’ull humà està constituït per diverses estructures situades dins i fora de la cavitat orbitària. La cavitat orbitària o òrbita és una cavitat òssia de forma piramidal, amb el vèrtex en posició posterior, constituïda per set ossos del crani, que conté en el seu interior el globus ocular i els seus músculs, vasos i nervis.

Estructures accessòries de l’ull

Les estructures accessòries de l’ull són: les parpelles, les pestanyes, les celles, la conjuntiva, els músculs extrínsecs de l’ull i l’aparell llagrimal. 

Globus ocular

El globus ocular és el òrgan de la visió. Està situat a la part anterior de l’òrbita. Està constituït per la capa fibrosa, la capa vascular o úvea, i la capa sensorial o retina. 

1. Capa fibrosa: Consta de dues regions, l’escleròtica (posterior) i la còrnia (anterior). 
2. Capa vascular o úvea: És la capa intermèdia vascular i pigmentada. Està formada per tres regions diferents: la coroide, el cos ciliar i l’iris. 
3. Capa sensorial o retina: Està formada pels cons, receptors sobretot dels colors i responsables principals de la capacitat de resolució dels objectes, i pels bastons, la principal funció dels quals és la visió nocturna.

 
Darrere de l’iris hi ha el cristal·lí, una lent biconvexa transparent avascular, la funció del qual és l’acomodació, que consisteix a variar la capacitat de refracció de la llum amb l’objectiu de poder enfocar a la retina. El cristal·lí divideix el globus ocular en dues cavitats: la cavitat posterior o vítria, que conté l’humor vitri, i la cavitat anterior, que està ocupada per l’humor aquós.

Veure imatge: Globus ocular 

Fisiologia de la visió

Per a una visió correcta, és necessari que la imatge que es mira es reflecteixi a la retina. L'arribada de la llum a la retina estimula els fotoreceptors (cons i bastons), que generen impulsos. Aquests impulsos nerviosos són transmesos a través del nervi òptic cap al quiasma òptic. Des del quiasma òptic, viatgen per les fibres cap al tàlem, i acaben al còrtex occipital, a l'àrea visual primària.

2. L’audició i l'equilibri

L’orella és l’aparell de l’audició i de l’equilibri, i està constituïda per un conjunt de òrgans que tenen com a finalitat la percepció dels sons i la contribució al manteniment de l’equilibri cinètic i estàtic. Anatòmicament, es compon de tres parts: l’orella externa, l’orella mitjana i l’orella interna.

L’orella externa està constituïda pel pavelló auricular i el conducte auditiu extern (CAE). El pavelló auricular recull els sons i els transmet cap al conducte auditiu extern, que els condueix fins al timpà.

L’orella mitjana (també denominada caixa del timpà) és una cavitat petita a l’interior del temporal. Està separada de l’orella externa pel timpà o membrana timpànica, i de l’orella interna, per la finestra oval. En el seu interior, units per lligaments, hi ha tres ossos, els ossets, connectats entre si per mitjà d’articulacions sinovials.

Veure imatge: Orella

L’orella interna (també denominada laberint) està formada per unes cavitats òssies (laberint ossi) que, en el seu interior, tenen uns sacs membranosos plens de líquid (laberint membranós). El laberint ossi està dividit en tres àrees que reben noms segons la seva forma: el caragol o còclea (anterior), el vestíbul (mitjà) i els canals semicirculars (posterior). El laberint membranós està situat dins del laberint ossi i, en general, els seus conductes tenen la mateixa forma que el laberint ossi. Entre el laberint ossi i el membranós hi ha un líquid anomenat perilimfa. L’interior del laberint membranós està també ple de líquid, denominat en aquest cas endolimfa.

Fisiologia de l'audició

Quan es produeix un so, les ones sonores penetren en el conducte auditiu extern amb l’ajuda del pavelló auricular. A l’extrem intern del conducte, xoquen amb la membrana timpànica i la fan vibrar. Les ones sonores es transformen en vibracions mecàniques que es transmeten a la cadena d’ossets. Les vibracions de la cadena d'ossets provoquen ones a la perilimfa, que fan vibrar les membranes del caragol membranós i moure els cilis dels receptors auditius.

Fisiologia de l'equilibri 

Els òrgans sensorials implicats en l’equilibri es localitzen en el vestíbul (sàcul i utricle, per a l’equilibri estàtic o postural) i en els canals semicirculars (per als moviments de la rotació del cap). Els canvis de posició generen potencials d'acció en els receptors, que es transmeten a través de la branca vestibular del VIII parell cranial fins a l'encèfal.

3. El gust

La major part dels òrgans sensorials del gust es troben a les papil·les gustatives de la llengua. Els botons gustatius són receptors sensorials que s’estimulen per les substàncies químiques dissoltes a la saliva. Funcionalment, cada botó gustatiu està especialitzat en només un dels quatre sabors primaris: amarg, dolç, salat, i àcid o agre. Els impulsos nerviosos generats per l'estimulació dels receptors sensitius es transmeten a través del nervi facial (dos terços anteriors de la llengua) i del nervi glossofaringi (terç posterior de la llengua) a l'encèfal.

4. L’olfacte

L’òrgan sensorial de l’olfacte consta de neurones receptores olfactòries situades a la part superior de la mucosa nasal. Els receptors sensorials de l’olfacte s’estimulen i transporten els impulsos nerviosos fins a les àrees especialitzades de l’encèfal.

5. El tacte

Les diverses modalitats sensorials poden agrupar-se en dues categories: els sentits generals i els especials. Els sentits generales abracen els sentits somàtics i els viscerals. Els sentits somàtics inclouen la sensibilitat superficial o exteroceptiva (tacte, dolor i temperatura superficial) i la sensibilitat profunda o propioceptiva (de músculs i articulacions, i dels moviments del cap i de les extremitats). Les sensacions viscerals aporten informació sobre l’estat dels òrgans interns. Els sentits especials abracen l’olfacte, el gust, la visió, l’audició i l’equilibri.

Vies sensitives somàtiques

Els receptors sensorials són estimulats i transmeten la seva informació al SNC a través d’una sèrie de neurones connectades entre si, anomenades de primer, segon i tercer ordre. Una vegada les fibres sensitives arriben a la medul·la espinal, ascendeixen cap a l’escorça cerebral per dues vies generals, la via cordonal posterior i la via espinotalàmica, i arriben fins a l’àrea de l’escorça cerebral que correspon.