Glàndules paratiroides. Hormona paratiroïdal o parathormona (PTH) pP@)
Les glàndules paratiroides són quatre, dues superiors i dues inferiors, i estan situades per darrere i molt pròximes a la glàndula tiroide. El pes total de les quatre glàndules és menor de 500 mg. En cas d’extirpació quirúrgica de part de les glàndules, fins i tot una petita quantitat de teixit paratiroïdal és capaç d’hipertrofiar-se per dur a terme la funció corresponent a les quatre glàndules.
Sintetitzen i secreten la parathormona o hormona paratiroïdal (PTH), que té un paper fonamental en la regulació del metabolisme del calci.
Metabolisme del calci i del fosfat pP@)
Hormones que hi intervenen
El calci és un component estructural important dels ossos de l’esquelet. L’organisme humà adult conté aproximadament 1 kg de calci, la immensa majoria del qual (99%) es troba en forma de vidres d’hidroxiapatita en els ossos i les dents, i la resta es troba en teixits tous.
La ingesta per via oral de calci és molt variable, tot i que sol estar entre 800 i 1200 mg per dia. En les dietes occidentals les fonts principals de calci són els productes lactis i la farina, a la qual se sol afegir calci.
Juntament amb el tub digestiu, els ronyons són els òrgans més importants en la regulació de l’entrada i la sortida de calci de l’organisme.
Al llarg de la vida de la persona, els ossos estan en un equilibri dinàmic; és a dir, que la formació i la degradació dels ossos estan equilibrades, la qual cosa permet una remodelació constant de l’esquelet segons les necessitats mecàniques.
El fosfat també és fonamental en moltes funcions cel·lulars. La ingesta diària de fosfat és d’uns 1400 mg, l’absorció neta dels quals per l’intestí és d’uns 900 mg al dia. Tal com succeeix amb el calci, en una persona sana l’absorció neta de fosfat per l’intestí és igual a l’excreció neta pel ronyó.
En la regulació dels nivells d’aquests minerals en el plasma intervenen tres hormones principals que tenen els seus efectes sobre l’os, el ronyó i l’intestí: la vitamina D, la parathormona i la calcitonina.
Metabolisme del calci pP@)
Paper de la vitamina D activa
La vitamina D existeix en l’organisme en dues formes: la vitamina D3 i la vitamina D2. La vitamina D3 es forma a la pell mitjançant l’acció dels raigs ultraviolats del sol, encara que també es pot obtenir en menjar carn de fetge, ous i llet enriquida. La vitamina D2 només està disponible a partir de la dieta, sobretot de vegetals. La vitamina D (tant la D3 com la D2) és liposoluble, de manera que la seva absorció a través de l’intestí depèn de la seva solubilització amb les sals biliars. La major part dels dipòsits de vitamina D en l’organisme són en el teixit adipós. La forma activa principal de la vitamina D no és ni la vitamina D2 ni la vitamina D3, sinó un metabòlit dihidroxilat de qualsevol d’aquestes vitamines, la 1,25-dihidroxivitamina D, que s’obté després de passar diversos processos metabòlics en el fetge i en el ronyó. En absència de ronyons o de parathormona, la vitamina D no té efectes i, consegüentment, no s’absorbeix suficient calci per l’intestí.
En l'intestí prim, la 1,25-dihidroxivitamina D augmenta l'absorció de calci i fosfat a nivell de l'intestí prim. En condicions normals, l’absorció de calci pel tub digestiu és poca perquè molts compostos de calci són insolubles i, a més, la mucosa intestinal els absorbeix molt malament. També es promou l’absorció intestinal de fosfat. En el ronyó, la vitamina D sembla actuar sinèrgicament amb la parathormona (PTH) per tal d’augmentar la reabsorció de calci a la sang i així evitar que es perdi per l’orina. També promou la reabsorció de fosfat pel ronyó. Com a conseqüència, contribueix a augmentar els nivells de calci i fosfat en el plasma. En els ossos l'efecte de la 1,25-dihidroxivitamina D és indirecte, ja que quan augmenta l'absorció de calci i fosfat per l'intestí i la reabsorció pels ronyons, augmenta també la concentració tant de calci com de fosfat en el plasma i el líquid extracel·lular, la qual cosa produeix un efecte net de mineralització de l'os.
Paper de la paratohormona (PTH)
Una vegada secretada per les glàndules paratiroides, la PTH circula lliurement en el plasma i és ràpidament metabolitzada. La seva vida mitjana és d’uns quatre minuts. L’os i el ronyó tenen el major nombre de receptors per a la PTH. A nivell de l'os, l'efecte net de la PTH és promoure la degradació de l'os, amb la qual cosa els nivells alts de calci i fosfat passen a la sang. Així doncs, l’efecte net de la PTH en l’os i el ronyó és el d’augmentar els nivells de calci en el plasma i disminuir els de fosfat.
Secreció de la parathormona. Regulació
El control de la secreció de PTH es deu a la concentració de ions calci en el líquid extracel·lular. Es tracta d’un mecanisme de retroalimentació negativa (feedback negatiu). Fins i tot una lleugera disminució o un augment de calci fa que les glàndules paratiroides variïn la secreció de PTH en minuts.
Veure imatge: Accions de la parathormona
Paper de la calcitonina
La calcitonina és una hormona produïda per les cèl·lules C de la glàndula tiroides, s’emmagatzema en vesícules secretores i s’allibera quan es produeix un augment en els nivells de calci en el líquid extracel·lular. Per contra, la disminució dels nivells de calci en el líquid extracel·lular disminueix la secreció de calcitonina. És a dir, que la seva regulació és l’oposada a la que es produeix amb la parathormona (PTH).
En els ossos, la calcitonina inhibeix l’activitat destructiva i alenteix el recanvi d’os, amb la qual cosa disminueix els nivells de calci i de fosfat que passen al plasma. En el ronyó, contribueix a l’efecte de disminució de calci i de fosfat en el plasma causat per la calcitonina. Però aquests efectes renals són de durada curta i no sembla que siguin gaire importants en la regulació renal global del calci o del fosfat.
En l’ésser humà adult, la calcitonina té un efecte feble en la regulació del metabolisme del calci. Els pacients als quals se’ls ha extirpat la glàndula tiroide mantenen l’homeòstasi del calci sempre que les seves glàndules paratiroides estiguin intactes i que funcionin.
Paper d'altres hormones
En aquest procés, també hi participen altres hormones. La testosterona i l’estradiol són necessàries per mantenir la massa normal d’os en homes i dones, respectivament. La disminució en els nivells d’estradiol que es produeix després de la menopausa exposa les dones a patir osteoporosi, alteració que consisteix en una massa disminuïda de l’os a causa d’una disminució de la matriu òssia. Els glucocorticoides també modulen la massa òssia. Aquesta acció és més evident en casos en els quals augmenti el nivell de glucocorticoides en l’organisme, en casos en què hi hagi un procés patològic o per administració farmacològica, la qual cosa pot donar lloc a una osteoporosi.
Els mecanismes cel·lulars precisos que intervenen en l’acció de la testosterona, els estrògens i els glucocorticoides no estan clars. Tot i la pèrdua d'os que es produeix amb el dèficit de testosterona o d'estrògens, o amb l'excés de glucocorticoides, en cada cas està preservat d'una manera qualitativa l'acoblament entre producció i degradació de l'os. Presumiblement, la disminució de la massa òssia reflecteix una desviació quantitativa en què la quantitat d'os nou format és menor que la quantitat d'os degradat. Com que aquest fenomen es dóna en múltiples zones dels ossos, el resultat final és una disminució de la massa total d'os.
Comentaris
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Agur MR, Dalley F. Grant. Atlas de Anatomía.
11ª ed. Madrid. Editorial Médica Panaméricana; 2007. - Berne RM y Levy MN. Fisiología.
3ª ed. Madrid. Harcourt. Mosby; 2001. - Boron WF, Boulpaep EL. Medical Physiology. Updated edition.
Filadelfia (EEUU) Elsevier Saunders. 2005. - Burkitt HG, Young B, Heath JW. Histología funcional Wheater.
3ª ed. Madrid. Churchill Livingstone; 1993. - Costanzo LS. Fisiologia.
1ª ed. Méjico. McGraw-Hill Interamericana; 2000. - Drake RL, Vogl W, Mitchell AWM. GRAY Anatomia para estudiantes.
1ª ed. Madrid. Elsevier; 2005. - Fox SI. Fisiología Humana.
7ª ed. Madrid. McGraw-Hill-Interamericana; 2003. - Fox SI. Fisiología Humana.
10ª ed. Madrid. McGraw-Hill-Interamericana; 2008. - Gartner LP, Hiatt JL. Histología Texto y Atlas.
1ª ed. Méjico. Mc Graw Hill Interamericana; 1997. - Guyton AC. Tratado de Fisiología Médica.
11ª ed. Madrid. Elsevier España. 2006. - Jacob SW, Francone CA, Lossow WJ. Anatomía y Fisiología Humana.
4ª ed. Méjico. Nueva Editorial Interamericana; 1988. - Jacob S. Atlas de Anatomia Humana.
1ª ed. Madrid. Elsevier España, S.A. 2003. - Lamb JF, Ingram CG, Johnston IA, Pitman RM. Fundamentos de Fisiología.
2ª ed. Zaragoza. Ed. Acribia,SA; 1987. - Lumley JSP, Craven JL, Aitken JT. Anatomía esencial.
3ª ed. Barcelona. Salvat Editores S.A. 1985. - Moore KL. Anatomía con orientación clínica.
3ª ed. Buenos Aires 3ª ed. Buenos Aires. Editorial Médica Panamericana; 1993. - Netter FH. Sistema Digestivo. Conducto superior. Colección Ciba de ilustraciones médicas.
1ª ed. Barcelona. Masson-Salvat Medicina; 1981. - Netter FH. Interactive Atlas of Human Anatomy.
CIBA MEDICAL EDUCATION & PUBLICATIONS. 1995. - Netter FH. Atlas de Anatomia Humana.
3ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2003. - Pocock G, Richards ChD. Fisiología Humana.
1ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2002. - Pocock G, Richards ChD. Fisiología Humana.
2ª ed. Barcelona. Ed. Masson; 2005. - Regueiro González JR, López Larrea C, González Rodríguez S, Martínez Naves E. Inmunología. Biología y patología del sistema inmune.
3ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 2002. - Rhoades RA, Tanner GA. Fisiología médica.
1ª ed. Barcelona. Ed. Masson-Little, Brown, S.A. 1997. - Schmidt RF, Thews G. Fisiología Humana.
24ª ed.Madrid. Interamericana.McGraw-Hill. 1993. - Stevens A, Lowe J. Histologia Humana.
3ª ed. Madrid. Elsevier/Mosby; 2006. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
2ª ed. Madrid. Mosby/Doyma Libros; 1995. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
4ª ed. Madrid. Ediciones Harcourt; 2000. - Thibodeau GA, Patton KT. Anatomía y Fisiología.
6ª ed. Madrid. Elsevier España, S.A; 2007. - Thibodeau GA, Patton KT. Estructura y Función del cuerpo humano.
10ª ed. Madrid. Harcourt Brace; 1998. - Tortora GJ, Derricskon B. Principios de Anatomía y Fisiología.
11ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 2006. - West JB. Bases fisiológicas de la práctica médica.
12ª ed. Madrid. Editorial Médica Panamericana; 1993.
Eva Rosa Carmona
Diplomada en infermeria (Escola Universitària d’Infermeria Vall d’Hebron – UAB). Postgraduada en infecció nosocomial, en atenció d’infermeria al malalt crític, en cirurgia i en CADI. Formació laboral: Infermera de l’Hospital Vall d´Hebron de Barcelona des de 1994. Hospitalització i serveis especials.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.