Infermera virtual.com

Les glàndules paratiroides són quatre, dues superiors i dues inferiors, i estan situades per darrere i molt pròximes a la glàndula tiroide. El pes total de les quatre glàndules és menor de 500 mg. En cas d’extirpació quirúrgica de part de les glàndules, fins i tot una petita quantitat de teixit paratiroïdal és capaç d’hipertrofiar-se per dur a terme la funció corresponent a les quatre glàndules.

Sintetitzen i secreten la parathormona o hormona paratiroïdal (PTH), que té un paper fonamental en la regulació del metabolisme del calci.

Hormones que hi intervenen

El calci és un component estructural important dels ossos de l’esquelet. L’organisme humà adult conté aproximadament 1 kg de calci, la immensa majoria del qual (99%) es troba en forma de vidres d’hidroxiapatita en els ossos i les dents, i la resta es troba en teixits tous.

La ingesta per via oral de calci és molt variable, tot i que sol estar entre 800 i 1200 mg per dia. En les dietes occidentals les fonts principals de calci són els productes lactis i la farina, a la qual se sol afegir calci. 

Juntament amb el tub digestiu, els ronyons són els òrgans més importants en la regulació de l’entrada i la sortida de calci de l’organisme. 

Al llarg de la vida de la persona, els ossos estan en un equilibri dinàmic; és a dir, que la formació i la degradació dels ossos estan equilibrades, la qual cosa permet una remodelació constant de l’esquelet segons les necessitats mecàniques.

El fosfat també és fonamental en moltes funcions cel·lulars. La ingesta diària de fosfat és d’uns 1400 mg, l’absorció neta dels quals per l’intestí és d’uns 900 mg al dia. Tal com succeeix amb el calci, en una persona sana l’absorció neta de fosfat per l’intestí és igual a l’excreció neta pel ronyó.

En la regulació dels nivells d’aquests minerals en el plasma intervenen tres hormones principals que tenen els seus efectes sobre l’os, el ronyó i l’intestí: la vitamina D, la parathormona i la calcitonina.

Paper de la vitamina D activa

La vitamina D existeix en l’organisme en dues formes: la vitamina D₃ i la vitamina D₂. La vitamina D₃ es forma a la pell mitjançant l’acció dels raigs ultraviolats del sol, encara que també es pot obtenir en menjar carn de fetge, ous i llet enriquida. La vitamina D₂ només està disponible a partir de la dieta, sobretot de vegetals. La vitamina D (tant la D₃ com la D₂) és liposoluble, de manera que la seva absorció a través de l’intestí depèn de la seva solubilització amb les sals biliars. La major part dels dipòsits de vitamina D en l’organisme són en el teixit adipós. La forma activa principal de la vitamina D no és ni la vitamina D₂ ni la vitamina D₃, sinó un metabòlit dihidroxilat de qualsevol d’aquestes vitamines, la 1,25-dihidroxivitamina D, que s’obté després de passar diversos processos metabòlics en el fetge i en el ronyó. En absència de ronyons o de parathormona, la vitamina D no té efectes i, consegüentment, no s’absorbeix suficient calci per l’intestí.   

En l'intestí prim, la 1,25-dihidroxivitamina D augmenta l'absorció de calci i fosfat a nivell de l'intestí prim. En condicions normals, l’absorció de calci pel tub digestiu és poca perquè molts compostos de calci són insolubles i, a més, la mucosa intestinal els absorbeix molt malament. També es promou l’absorció intestinal de fosfat. En el ronyó, la vitamina D sembla actuar sinèrgicament amb la parathormona (PTH) per tal d’augmentar la reabsorció de calci a la sang i així evitar que es perdi per l’orina. També promou la reabsorció de fosfat pel ronyó. Com a conseqüència, contribueix a augmentar els nivells de calci i fosfat en el plasma. En els ossos l'efecte de la 1,25-dihidroxivitamina D és indirecte, ja que quan augmenta l'absorció de calci i fosfat per l'intestí i la reabsorció pels ronyons, augmenta també la concentració tant de calci com de fosfat en el plasma i el líquid extracel·lular, la qual cosa produeix un efecte net de mineralització de l'os.

Paper de la paratohormona (PTH)

Una vegada secretada per les glàndules paratiroides, la PTH circula lliurement en el plasma i és ràpidament metabolitzada. La seva vida mitjana és d’uns quatre minuts. L’os i el ronyó tenen el major nombre de receptors per a la PTH. A nivell de l'os, l'efecte net de la PTH és promoure la degradació de l'os, amb la qual cosa els nivells alts de calci i fosfat passen a la sang. Així doncs, l’efecte net de la PTH en l’os i el ronyó és el d’augmentar els nivells de calci en el plasma i disminuir els de fosfat.

Secreció de la parathormona. Regulació

El control de la secreció de PTH es deu a la concentració de ions calci en el líquid extracel·lular. Es tracta d’un mecanisme de retroalimentació negativa (feedback negatiu). Fins i tot una lleugera disminució o un augment de calci fa que les glàndules paratiroides variïn la secreció de PTH en minuts.

Veure imatge: Accions de la parathormona

Paper de la calcitonina

La calcitonina és una hormona produïda per les cèl·lules C de la glàndula tiroides, s’emmagatzema en vesícules secretores i s’allibera quan es produeix un augment en els nivells de calci en el líquid extracel·lular. Per contra, la disminució dels nivells de calci en el líquid extracel·lular disminueix la secreció de calcitonina. És a dir, que la seva regulació és l’oposada a la que es produeix amb la parathormona (PTH).

En els ossos, la calcitonina inhibeix l’activitat destructiva i alenteix el recanvi d’os, amb la qual cosa disminueix els nivells de calci i de fosfat que passen al plasma. En el ronyó, contribueix a l’efecte de disminució de calci i de fosfat en el plasma causat per la calcitonina. Però aquests efectes renals són de durada curta i no sembla que siguin gaire importants en la regulació renal global del calci o del fosfat.

En l’ésser humà adult, la calcitonina té un efecte feble en la regulació del metabolisme del calci. Els pacients als quals se’ls ha extirpat la glàndula tiroide mantenen l’homeòstasi del calci sempre que les seves glàndules paratiroides estiguin intactes i que funcionin. 

Paper d'altres hormones

En aquest procés, també hi participen altres hormones. La testosterona i l’estradiol són necessàries per mantenir la massa normal d’os en homes i dones, respectivament. La disminució en els nivells d’estradiol que es produeix després de la menopausa exposa les dones a patir osteoporosi, alteració que consisteix en una massa disminuïda de l’os a causa d’una disminució de la matriu òssia. Els glucocorticoides també modulen la massa òssia. Aquesta acció és més evident en casos en els quals augmenti el nivell de glucocorticoides en l’organisme, en casos en què hi hagi un procés patològic o per administració farmacològica, la qual cosa pot donar lloc a una osteoporosi.

Els mecanismes cel·lulars precisos que intervenen en l’acció de la testosterona, els estrògens i els glucocorticoides no estan clars. Tot i la pèrdua d'os que es produeix amb el dèficit de testosterona o d'estrògens, o amb l'excés de glucocorticoides, en cada cas està preservat d'una manera qualitativa l'acoblament entre producció i degradació de l'os. Presumiblement, la disminució de la massa òssia reflecteix una desviació quantitativa en què la quantitat d'os nou format és menor que la quantitat d'os degradat. Com que aquest fenomen es dóna en múltiples zones dels ossos, el resultat final és una disminució de la massa total d'os.