Infermera virtual.com

La pell, o membrana cutània, forma part del sistema tegumentari, constituït per la pell i els seus derivats: el pèl, les ungles i les glàndules subcutànies. És un dels òrgans més grans de l’organisme quant a superfície i pes. En la persona adulta, la pell recobreix una àrea d’uns 2 m², pesa uns 4,5-5 kg i té un gruix de 0,5 a 4 mm, segons la localització. La pell no tan sols recobreix la superfície del cos sinó que, a més, té diverses funcions.

1. Capes: epidermis i derma
2. Color de la pell

1. Capes: epidermis i derma

En la pell diferenciem dues capes, una d’externa, l’epidermis, formada per epiteli de superfície i una altra d’interna, el derma o cori, formada per teixit connectiu.

1.Epidermis

L’epidermis està formada per epiteli estratificat pla o escamós i conté quatre tipus de cèl·lules principals:

1. Els queratinòcits produeixen la queratina, que té efecte protector sobre la pell. 
2. Els melanòcits produeixen la melanina, que contribueix al color de la pell i absorbeix la llum ultraviolada. 
3. Les cèl·lules de Langerhans intervenen en les respostes immunes de la pell. 
4. Les cèl·lules de Merkel intervenen en la sensació de tacte.

 
Les cèl·lules de l’epidermis formen cinc capes, que s’anomenen, de la part profunda a la superficial: l’estrat basal o germinatiu, on es troben cèl·lules mare, l’estrat espinós, l’estrat granulós, l’estrat lúcid i l’estrat corni o queratinitzat.

2.Derma

El derma està constituït per teixit connectiu i conté fibres de col·lagen de tipus I i fibres elàstiques. Té dues capes que no estan clarament separades entre elles:

• La capa papil·lar és la més externa i està en contacte amb l’epidermis, conté fibres elàstiques. 
• La capa reticular, és la capa més profunda i més ampla del derma, conté fibres de col·lagen.

Veure imatge: Pell i mucoses

2. Color de la pell

El color de la pell és el resultat de tres pigments: la melanina, els carotens i l’hemoglobina.

La quantitat de melanina fa variar el color de la pell, des del groc pàl·lid fins al negre. La manca de melanina a l’epidermis es pot deure o a l’absència de melanòcits (com en el cas del vitiligen, en què hi ha una manca total o parcial de melanòcits en algunes zones de la pell) o a la incapacitat dels melanòcits per sintetitzar tirosinasa, com passa en l’albinisme. Les persones de pell blanca tenen poca melanina en l’epidermis.

Els carotens són pigments ataronjats o groguencs, precursors de la vitamina A, presents en aliments com ara les pastanagues o el rovell de l’ou.

L’hemoglobina és de color vermell. És el pigment encarregat de transportar l’oxigen que hi ha a l’interior dels eritròcits o hematies.

La pell protegeix l’organisme de lesions i infeccions, de la deshidratació i dels raigs ultraviolats. Detecta estímuls del medi ambient relacionats amb la temperatura, el tacte, la pressió i el dolor, i excreta diverses substàncies alhora que intervé en la síntesis de la vitamina D.

Termoregulació

La pell té un paper important en la termoregulació, que és l’equilibri o homeòstasi de la temperatura corporal. Els éssers humans són capaços de mantenir la temperatura corporal en 37 ºC, encara que la temperatura ambiental sigui molt variable. Bona part de la calor corporal és produïda per l’oxidació dels aliments i ha de ser eliminada contínuament per tal d’evitar que la temperatura corporal augmenti. La temperatura corporal és regulada per mecanismes que intenten equilibrar la producció i la pèrdua de calor. A l’hipotàlem hi ha un centre de control que funciona com un termòstat. (sist. nerviós central, encèfal)

Mecanismes de producció de calor

Si la temperatura ambient és baixa o algun factor causa una disminució de la temperatura corporal, es posen en marxa algunes respostes per tal d’elevar la temperatura corporal fins a nivells normals.

• La vasoconstricció: els impulsos que vénen del centre promotor de calor estimulen nervis simpàtics que provoquen la constricció dels vasos del derma, la qual cosa disminueix el flux de sang calenta des dels òrgans interns fins a la pell i, per tant, es conserva la calor de l’organisme. 
• L’estímul simpàtic del metabolisme corporal: origina que la medul·la adrenal secreti norepinefrina (noradrenalina) i epinefrina (adrenalina) a la sang. Aquestes hormones produeixen un increment del metabolisme cel·lular, una reacció que produeix calor. 
• Els músculs esquelètics: l’estimulació del centre promotor de calor causa estimulació de zones del cervell que incrementen la contracció muscular i els calfreds. 
• L’estímul tiroïdal del metabolisme corporal: augmenta la temperatura corporal.

 
Mecanismes de pèrdua de calor

Si la temperatura corporal augmenta per sobre del que és normal es produeix suor, disminueix el metabolisme cel·lular, es dilaten els vasos sanguinis i els músculs queden relaxats.

1. Pèl 
2. Ungles 
3. Glàndules subcutànies
4. Membranes

1. Pèl

Els pèls són filaments queratinitzats i la seva funció principal és la protecció. El pèl deriva del fol·licle pilós, la tija és la part visible del pèl mentre que l’arrel n’és la part oculta. Normalment la pèrdua de pèl al cap en una persona adulta és de setanta a cent cabells per dia. El pèl del cuir cabellut té una vida de dos a sis anys i reposa uns tres mesos. En un moment determinat, al voltant del 85 % del cabell es troba en període de creixement.

2. Ungles

Les ungles són plaques còrnies formades por cèl·lules epidèrmiques queratinitzades mortes densament agrupades. La superfície de la pell recoberta per les ungles és el llit unguial. La velocitat de creixement de les ungles depèn de l’edat, l’estat de salut i la dieta.

3. Glàndules subcutànies

Les glàndules subcutànies són replecs de l’epidermis a l’interior del derma. Hi ha diverses classes de glàndules associades amb la pell:

1. Glàndules sebàcies
   La secreció sebàcia consisteix en una barreja de lípids anomenada sèu. Evita que el pèl es ressequi i es trenqui, impedeix l’excessiva evaporació d’aigua, manté la pell suau i flexible i inhibeix el creixement d’alguns bacteris.
    
2. Glàndules sudorípares
   La suor és el líquid produït per les glàndules sudorípares. Consisteix en una barreja d’aigua, sals (sobretot clorur sòdic), urea, àcid úric, aminoàcids, amoníac, sucre, àcid làctic i àcid ascòrbic. La funció principal és ajudar a regular la temperatura corporal. 
3. Glàndules ceruminoses
   Són glàndules sudorípares modificades situades a l’oïda que segreguen cera. Juntament amb els pèls del meat auditiu extern, proporciona una barrera per impedir l’entrada de cossos estranys a l’oïda externa.
    
4. Glàndules mamàries
   En la dona es desenvolupa una mama a cada costat de la cara anterior del tòrax. El creixement i l’activitat de les mames femenines depenen completament de les hormones. (sist.endocrí, prolactina)

4. Membranes

Es distingeixen diverses membranes o túniques:

1. Túnica mucosa o, simplement, mucosa
   És una membrana que entapissa una cavitat corporal que s’obre directament a l’exterior. Recobreix interiorment els sistemes digestiu, respiratori i reproductor.
    
2. Túnica serosa o, simplement, serosa
   És una membrana que entapissa una cavitat corporal que no està oberta a l’exterior. Recobreix els òrgans que es troben a l’interior d’aquesta cavitat. Són seroses les pleures, el pericardi i el peritoneu.
    
3. Membranes sinovials
   Recobreixen les cavitats de les articulacions sinovials. Les membranes sinovials secreten el líquid sinovial, que lubrifica el cartílag dels extrems articulars dels ossos durant el moviment i el nodreix. A més, hi ha les bosses sinovials, que són sacs en els llocs de fricció i que tenen la funció de facilitar-ne el desplaçament.